Bloc de Ricard Martínez

Glòries, canvi de xip.

2012-01-28T11:00:00.001+01:00

Semblava que el govern de l'Ajuntament de Barcelona sortint (PSC-ICV) volia deixar lligat i ben lligat el projecte de Glòries, tot i haver incomplert la majoria d'equipaments promesos al Compromís per Glòries.
Des del grup municipal d'ERC havíem defensat que calia un canvi de perspectiva per a la futura plaça; és a dir: a) No forçar tant l'encaix de les infraestructures, car sortia perdent l'espai públic i resultava una despesa elevada. b) Calia densificar amb habitatge i donar continuïtat de façana, per garantir la mixtura d'usos, garantir l'ús de l'espai públic i fer més acollidor i menys inhòspit l'entorn. c) Vista la concentració irreversible de grans equipaments de ciutat (comptant amb els existents i de nova creació a Meridiana Sud), fer un gran parc Lineal al tram de la Meridiana sud, que vincules el Parc de l'estació del Nord amb la Plaça de les Glòries.

Des d'Unitat per Barcelona continuem defensant aquestes idees i celebrem el canvi de xip produït en aquesta nova proposta.

És clar que encara estem en el mont de les idees, dibuixades però idees. Caldrà veure com encaixen totes les peces, sobretot en els aspectes de mobilitat que són els que estan més verds.

Les contradiccions de l'Eòlica

2012-01-26T11:17:00.001+01:00

Hem assumit que la producció d'energia a partir del sistema de l'eòlica ha de tenir el seu paper a Catalunya en el marc de les energies renovables. El Pla de l’Energia 2006-2015 del Govern de la Generalitat, que té el vist-i-plau polític general, és el full de ruta per a la implantació eòlica que encara és vigent i que té per objectiu 3.500 MW de potència eòlica instal·lada a Catalunya l’any 2015.

Amb dades actualitzades Catalunya té 1.000 MW eòlics, després d’incrementar la potència en un 18,4% durant el 2011 passat. Aquest increment es deu a la posada en marxa de sis nous parcs, dos d’ells parcialment. Ara doncs tenim un total de 36 parcs en operació que produeixen anualment uns 2.100 GWh, l’equivalent al 4,2% del consum elèctric de la comunitat catalana.

Propostes com la planta experimental marina que es vol fer davant les costes del litoral Tarragoní, fan augmentar encara més l'expectativa.

Tot i això, s'ha generat un corrent contrari a l'activitat eòlica, que políticament podem dir que és transversal i que probablement és fruit del fet de no tenir ben marcades les regles del joc.

Sentències contra la instal.lació de determinades plantes, sentències favorables a unes altres, criteris de protecció del paisatge contradictoris, moviments de ciutadans contraris a diversos projectes, ajuntaments que volen saltar-se la legislació urbanística per afavorir-ne la implantació, ajuntaments que creen plataformes per evitar la implantació.

Crec que hauríem de fer un pas valent, seure tots plegats i arribar a un consens de criteris de paisatge, idoneïtat, legislació urbanística que impedeixi decisions poc meditades, beneficis per als pobles i viles, control de les empreses promotores, etc

Si fem el contrari el que acaba guanyant és el desordre i els criteris del benefici econòmic a mig termini, això sí sota l'excusa de les energies renovables.

Desconnexió de Collserola amb el Turó de Montcada

2012-01-23T11:00:00.003+01:00

El rigor ja prou justifica que el Turó de Montcada quedi connectat, de forma natural o naturalitzada, amb Collserola, però la declaració de Parc Natural encara ho justifica més. El pas de la C-58 tallava la connexió i la construcció del nou carril BUS-VAO (vehicles d'alta ocupació) havia de comportar la connexió biològica i social entre les dues ribes. Tot al contrari, les obres del nou vial estan molt avançades i s'acabaran aquest estiu, però res se'n sap de "l'ecoducte".

Hi ha un factor de risc afegit; el torrent del Cargol, que baixa de Collserola, ha quedat taponat per les obres i just en aquesta zona, entre el cementiri de Collserola i l'autopista, s'hi acumulen un munt de barraques mig amagades pel relleu i pel bosc.

D'altra banda es perd l'oportunitat de connectar Montcada i el Turó, de forma amable, amb el barri de Can Cuiàs i, per extensió, es complica la voluntat de fer itineraris a peu i en bicicleta que relliguin la zona.

La Rambla de Barcelona

2011-12-20T18:24:00.000+01:00

En els darrers 10 anys, els canvis produïts a la Rambla han estat, bàsicament, d’iniciativa privada, a excepció de la restricció del trànsit en sentit nord i la reconversió de les parades d’animals.

És d’iniciativa privada doncs la proliferació de botigues de souvenirs, l’extensió dels vetlladors de bars i restaurants, la proliferació d’activitats il·legals (prostitució, tril.lers,llauners), la ubicació d’estàtues humanes, l’augment desmesurat de locals de pública concurrència, etc.

D’altra banda, des del punt de vista d’emissor de flux de vianants i ”usuaris” de la Rambla, hi ha una part que n’és la responsable de l’augment quantitatiu, que és l’activitat turística emergent, en general, i l’impacte de la proximitat del Port de passatger en particular.

Així doncs, si volem tenir en compte quins són els elements que incideixen en l’evolució de la Rambla, qualsevol actuació sobre aquesta hauria de comptar-hi i incidir-hi.

Compartim els objectius que la Rambla torni a esdevenir el passeig volgut i estimat pels Barcelonins i pels Catalans. Això ens permetrà compartir-la amb orgull amb tots els visitants que arriben a la nostra capital, els quals l’entendran i l’estimaran com nosaltres. Però una i una altra vegada arriben propostes de millora de La Rambla que, sense dubtar de la bona intenció, tornen a esmentar un conjunt d’objectius que, a hores d’ara, estan assumits per tothom. En canvi les propostes d’acció concretes es van diluint com un sucre, car va perdent la força prepositiva per quedar-se en un decàleg de bones intencions.

Hem de ser capaços de projectar la nostra idea de la Rambla partint d’una visió global, potser ara en diríem en 3D, Podem mirar la Rambla com qui observa un tub rectangular que incorpora les façanes vinculades al mateix espai públic.

Així doncs creiem que una mesura de Govern, Pla Integral, Pla especial, o com li vulguem dir de la Rambla passa, primer de tot, per aturar l’actual evolució, establir un marge temporal per decidir allò que es vol fer i acordar un pla d’etapes per fer-ho.

Entenc doncs que caldria, primer de tot una suspensió temporal d'un any de totes les llicències de caràcter temporals (vetlladors), d’activitats sobrevingudes (estàtues, fires d’artesans, exposicions, estands informatius, etc).

Establir un procés de debat participatiu de sis mesos per tal d’acotar els objectius comuns i acordar, abans del termini d’un any, les accions a emprendre, la inversió necessària i el Pla d’etapes per executar-la.

Hem vist massa una certa por a actuar sobre la Rambla i quan s’ha fet ha estat de manera molt parcial sobre petites coses. A això cal sumar-li la improvisació d’algunes accions poc meditades, fruit de la conjuntura.

Parlem dels problemes, intuïm on són les fonts, però insistim en els errors.

· Si hi ha un problema d’ocupació de l’espai públic, cal abordar-lo i, per tant, evitar l’ocupació de l’espai públic. (si hi ha vetlladors, quioscs que ocupen més del compte, activitats privades, activitats il·legals, doncs actuem-hi)

· Si es diu que hi ha massificació turística, no es pot defensar, al mateix temps, construir més Hotels a un radi immediat a la Rambla. També caldrà actuar sobre els flux turístics, evitar l’aparcament d’autocars turístics a Plaça Catalunya, Colom, o Drassanes. Establir pactes amb les companyies de creuers per iniciar els recorreguts en altres direccions, desenvolupar el Pla Director de Montjuic per fer possible l’itinerari cap a la muntanya des de Drassanes.

(En aquest punt tenim una anomalia des del punt de vista de flux. La Rambla és el punt més visitat de la ciutat i Montjuic deu ser el Tercer. Doncs l’accés del turisme cap a Montjuic des de la Rambla es fa via Plaça Espanya, en diversos modes de transport, i només una minoria va a través del Poble Sec.)

· Actualment no és la circulació de vehicles el que altera o distorsiona la convivència, almenys normalment. Però insistim a fer veure que forma part de la solució una certa limitació del trànsit. D’altra banda, restringir la circulació sentit mar és molt difícil, és la única via de comunicació externa de la macro illa del Raval, amés cal comptar els usos comercials, càrrega i descàrrega, etc. El carril de pujada ja té una limitació del trànsit, però té unes servituds comercial, d’accés a aparcaments, de sortida de vehicles del gòtic i de transport públic que difícilment es pot reduir.

Predicar rigor i executar el contrari quan governes. I no passa res ?

2011-11-24T19:47:00.001+01:00

L'actual Director General del Transporte Terrestre del Ministerio de Fomento (Manuel Villalante) ha fet un article a l'Informe anual de l'Observatori del risc de l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES).

L'article es titula Governança, xarxes, infraestructures i risc i gira al voltant de la gestió de les infraestructures i el territori.

Tenint en compte que l'article diu coses prou sensates, aleshores faig la següent reflexió: Un dels màxims responsables de la situació caòtica d'algunes de les infraestructures de transport terrestre a Catalunya, es pot permetre el luxe de fer articles apel.lant a la necessitat d'inversions, l'equilibri d'aquestes, el seu impacte territorial, etc ?

Si quan tens responsabilitats de govern i no fas el que toca en un territori, pots teoritzar sobre la governança de les Infraestructures com si res ?

Doncs venen al cas els riscos que estem prenent cada dia per la manca d'inversió a Rodalies, les obres aturades a les Autovies, les connexions aturades entre trams d'autopista i autovia i les connexions no fetes per facilitar la sortida de les mercaderies dels nostres ports.

Felicitar a l'IDES per la feina que fan. Us recomano la lectura de l'informe.

Infraestructures, no són un caprici.

2011-11-13T18:54:00.001+01:00

Pont de l'enllaç AP7-A2. Obra paralitzada

Sortir de l'actual crisi econòmica implica molts sacrificis, ho sabem i en som conscients. També implica acceptar que determinades decisions de caràcter macro-econòmic es prenen en un context internacional.

D'altra banda, cal tenir capacitat pròpia d'establir estratègies d'inversió, organització de les infraestructures, sistema educatiu i estratègia territorial. És a dir, decidir per nosaltres mateixos com ens volem preparar per superar la crisi primer i moure'ns en un context internacional globalitzat en el que, quasi amb tota seguretat, algunes de les regles del joc fins ara vigents s'hauran modificat.

En el debat sobre les infraestructures a Catalunya hi ha qui aprofita per donar una visió estrictament regionalista i hi ha qui pretén embolcallar-nos en el paquet del malbaratament de recursos i infraestructures innecessàries.

Primer de tot cal tenir en compte que el debat es fa sobre allò que s’ha projectat, veient la manca d'execució real.

En segon lloc en algun debat s'han atrevit a dir que tenim “afany” de tenir aeroports i sistemes ferroviaris eficients, com si fos un pecat; doncs la resposta és senzilla de respondre: a Catalunya tot el que s’ha projectat és necessari pel sistema econòmic productiu, per tant no és un problema d’afany o de nou ric, és una necessitat.

La desorientació i la sensació d’impotència, per les nostres deficients infraestructures i del model de finançament injust; s’estan convertint en indignació a causa de les noves decisions que l’Estat està fent, tant en la no aplicació d’acords o la no execució d’obres i projectes aprovats, com en la presa de decisions en sectors estratègics cabdals per al desenvolupament econòmic.

Així doncs, no queda marge per a una reinterpretació, ni tan sols acceptant el marc polític depenent d’Espanya podríem acceptar les decisions que es prenen, que, essent de caràcter estratègic, s’haurien de prendre des d’una òptica de modernitat, de futur i d’interconnexió amb Europa. Cap d’aquestes premisses doncs s’estan acomplint en la planificació energètica, el sistema viari, el sistema ferroviari, la gestió aeroportuària, etc.

Tot i els pactes polítics i els acords institucionals que l’estat mai respecta i, veient com s’inverteix en alguns punts de l’estat Fora dels Països Catalans, sense cap criteri econòmic i amb mentalitat de nou ric. La pregunta és, els aparells de l’estat (amb el PSOE o amb el PP) actuen així per pura incompetència o per revenja cap a Catalunya i el conjunt dels PPCC ?

Democràcia, participativa ?

2011-09-16T14:03:00.000+02:00

Ara que la cridòria d'indignació no és als titulars dels mitjans, em permeto fer una reflexió a l'entorn de la participació i la representativitat d'institucions i estaments.

Des de les Institucions públiques, d'una forma o altra, s'intenta interlocutar amb institucions, entitats i estaments que representen allò que anomenem la “Societat Civil”, en conseqüència, algunes de les decisions que es prenen han passat pel filtre “participatiu” d'aquesta “Societat Civil” representada pels seus dirigents.

Sovint, quan la decisió de política pública no agrada a aquestes institucions, alguns dels seus dirigents fan públic el seu posicionament contrari a l'estament públic i, de vegades, fins i tot volen donen lliçons d'ètica, de moral o de rigor tècnic.

La veritat és que pocs són els que s'atreveixen a qüestionar públicament aquestes crítiques, fins i tot els mateixos polítics afectats no fan altra cosa que mirar d'apaivagar la crítica com poden.

Mentrestant la maror del discurs de la poca representativitat dels estaments públics (els que es voten a les eleccions) va fent forat i va creant un estat d'opinió en el que els representants de la “Societat Civil” són els bons i autèntics i els representants polítics són dolents i gens representatius i, per tant, objectiu d'escarni públic.

Anem a veure doncs, amb dades a la ma, la representativitat dels dirigents d'algunes institucions a partir dels seus processos electorals.

Veiem doncs que, en molts casos, el suport directe de l'electorat del col·lectiu en qüestió és francament baix, per no dir ridícul.

Les institucions públiques són les que tenen, en major o menor grau, més representativitat de la ciutadania, tant en % del vot directe com en participació.

D'altra banda, hi ha institucions amb índex de vot directe i de participació paupèrrims, a més de tenir processos electorals d'escassa qualitat democràtica.

L'estat de les coses és com és i no podem negar el grau de legitimitat de l'actual diàleg Institucions Societat Civil, però cal començar a posar fil a l'agulla per millorar els processos democràtics i la participació de totes les institucions, sobretot les de caràcter públic, com ara les Universitats.

Cal recordar que els Col.legis professionals i les cambres de comerç són corporacions de dret públic, per tant haurien de ser les primeres institucions en millorar i garantir una major qualitat democràtica.

Col·legi d’Arquitectes

Vots emesos: 2436 arquitectes, cens: 9.977 arquitectes, Participació: 24’4 %

Degà: 1.306 vots (53%)

El degà té el 13% del vot directe del col·lectiu.

Col·legi d’Advocats

Vots emesos: 4.420 advocats, cens: 19.530 advocats Participació: 22’6 %

Degà: 3.112 vots (70%)

El degà té el 16% del vot directe del col.lectiu.

Cambra de Comerç de Barcelona (es voten representants)

Vots emesos: 7195 empreses, cens: 339.700 empreses. Participació: 2’12 %

El president té menys de l’1’5% del vot directe del col.lectiu.

UAB

Vots emesos: 4.935, cens: 37.141. Participació: 13’29 %

Rectora: 1.466 vots (29%)

La Rectora té el 3’9% del vot directe del col.lectiu.

Vots emesos: 7.026, cens: 65.055. Participació: 10’8 %

Rector: 3.751 vots (53’4%)

El Rector té el 5’7% del vot directe del col.lectiu.

UPF

Vots emesos: 2.144, cens:11.759. Participació: 18’2 %

Rector: 561 vots (26’2%) Candidatura única

El Rector té el 4’7% del vot directe del col.lectiu.

BCN

Alcalde: 174.022 vots (28’2%)

Vots emesos: 616.290, cens: 1.163.556

Participació: 53 %

L’alcalde té el 14’9% del vot directe dels electors.

Catalunya

President: 1.202.830 vots (38’4%)

Vots emesos: 3.152.630, cens: 5.363.688

Participació: 58,78 %

El president té el 22’43% del vot directe dels electors.

La ciutat, el llarg viatge.

2011-07-25T13:02:00.000+02:00

Tots caminant sota la pluja, el llarg viatge ens crida,

anem travessant, entre les flors, els anys.

Sense dir res, sense respostes ni equipatge, et guies,

sense saber el motiu d'anar endavant.

Una ciutat, un dia, sempre un altre

sents les mirades buides, el sol ja cau.

Sopa de Cabra

La causa comuna de la ciutat atreu diversos actors que des de diferents escenaris intenten fer alguna aportació a la comunitat. Els veïns d'un barri amb la seva associació, l'entitat que treballa al carrer, els de l'Agrupament que es preocupen per l'educació dels nens i nenes, els de les festes majors. En fi tot un conjunt de ciutadans i ciutadanes que s'involucren i es mullen. És veritat que sempre hi ha un punt d'ego en això, o fins i tot un cert interès personal (la millora de l'entorn em beneficia a mi directament), però allà hi són sempre disposats a “tirar del carro”. En aquest paquet també hi compto els responsables polítics de la ciutat que ho són per vocació i per continuïtat lògica d'allò que han anat fent, gent que actua i treballa amb l'entusiasm de creure en la seva aportació a la ciutat.

Però tot plegat no és un fer i fer sense rumb ? És realment transcendent allò que fem ? O és només, tal com diuen els de sopa de Cabra: “Sense dir res, sense respostes ni equipatge, et guies, sense saber el motiu d'anar endavant.” ?

La implicació en “lo públic” per a mi, té un significat de compromís que té més a veure amb aquella idea republicana que diu que és l'equilibri entre el necessari control de l'administració i l'Estat versus els egoismes particulars.

És per això que considero transcendent allò que fem, ja sigui gestionant un districte, dirigint una entitat o creant una assemblea de barri, la pròpia acció de fer-ho ja ens mostra la voluntat transformadora.

Estiguem alerta doncs, defensem la causa comuna, allò que ens pertany a tots. Renovem estructures i gent per evitar l'endogàmia i l'apalancament, però recordem que el veritable enemic és aquell que fa que la gent es quedi a casa i accepti que els egoistes guanyin la batalla.

Publicat a l'Independent de Gràcia el 22 de juliol del 2011

Indignació, Parlament, errors i altres qüestions.

2011-06-18T20:07:00.000+02:00

La barreja produïda dins del moviment del 15 de març, on bona part dels integrants més actius provenen d’altres sistemes organitzats (no ens enganyem ) fa que hi hagi d’haver un equilibri, tant en les línies mestres del discurs (poc concret) com en les formes de mobilització. Aquesta és una de les causes que provoquen l’error d’haver convocat la concentració al parlament.

Error perquè era previsible la reacció dels partits polítics i la demagògia a l’entorn de la defensa de la democràcia.

Error perquè la desobediència civil requereix d’un aprenentatge, el qual t’ha de garantir la justificació de l’acció que fas i que no es pugui manipular mediàticament. I també tenir controlats tots els ressorts, entre els quals hi ha un comportament exquisit, una posta en escena atractiva i una absència absoluta de violència verbal i física. Tots sabem que hi ha un sector que no està en contra de la violència i això fa difícil el control dels que de forma individual volen brega.

Error perquè es convoca en un context de decisió política (debat dels pressupostos) que al marge que t’agradin o no, no són el motiu de fons del moviment. Així doncs, convocar accions al parlament en funció d’una votació concreta es pot associar al posicionament d’uns partits concrets, res més lluny del moviment (encara que alguns, de dins i de fora del moviment, ho voldrien).

Pel que fa al debat sobre l’acció en ella mateixa, crec que caldria puntualitzar algunes coses;

És veritat que intentar bloquejar l’acció parlamentària és il·legal, només faltaria... Però també és veritat que quan et planteges fer desobediència civil ho fas fent alguna cosa il·legal, sinó deixa de ser desobediència, fins aquí crec que obvi.

On crec que rau el problema, del que ja he dit que era un error, és que la convocatòria era conjuntural i en negatiu (anava dirigida a impedir la votació dels pressupostos), en canvi crec que una convocatòria del mateix estil (ja he dit que amb formes elegants, atractives i sense cap mena de violència) de forma propositiva (demanant als parlamentaris que es mullin fent lleis en pro de la Democràcia participativa, contra la corrupció, d’austeritat...) hagués tingut una altra rebuda i un altre resultat. (parlo en passat perquè ara aquesta acció està “cremada” pels esdeveniments.

I pel que fa a les declaracions dels responsables de seguretat, sembla que en algun lloc de la Conselleria d’Interior hi hagi un manual de com respondre davant d’incidents com els de l’altre dia que serveix per a tots els responsables que hi van passant:

Deien el Març 2009: "l'extrema violència" que van demostrar diversos "grups radicals perfectament organitzats" etc;

Sempre diuen que hi ha extrema violència, que està organitzada, se li atribueixen tàctiques de “Kale Borroka” i al mateix temps ho suavitzen dient que tot i això són una minoria. En fi, si això que va passar al Parlament era violència organitzada extrema amb organització de Kale Borroka, que s’ho facin mirar. Aquesta manera de gestionar aquests fenòmens sempre ens farà estar dins d'un bucle de mai acabar.

Ara el Conseller d’Interior diu que “Hi ha hagut massa simpatia intel·lectual amb els indignats”, doncs ara que ho diu, una mica de simpatia si que els hi tinc, no intel·lectual (hi hauria d’haver propostes concretes i debats amb rigor per a que fos així) però si emotiva: sempre està bé que hi hagi gent que es mogui i intenti agitar les consciències. No comparteixo però algunes de les formes de mobilització ni tampoc alguns tics autoritaris (contradictoris al meu entendre) en relació a la llengua i al dret a l’autodeterminació. D’altra banda el moviment peca de no fer propostes concretes i d’apuntar de forma excessiva, al meu entendre, cap a la política, quan hi ha altres institucions que tenen un poder decisori important i no s’esmenten.

S'obren les portes del debat.

2011-06-02T14:26:00.002+02:00

S'han obert les portes del debat, esperem que de bat a bat, per parlar del futur del nostre estimat partit anomenat Esquerra Republicana de Catalunya. Futur que ha de contemplar l'estratègia per arribar a ser una majoria social i política que permeti convocar un referèndum per l'autodeterminació i guanyar-lo. És clar que amb la defensa d'un model social basat en l'estat del benestar i la recuperació dels valors republicans. El republicanisme més vigent que mai en les relacions humanes i en les formes de la política, l'ètica de l'èpica (que diuen alguns) que passa per reconèixer que t'has equivocat i demanar perdó.

Diu un estimat diputat d'ERC a Madrid: "En la conjuntura actual, convé, doncs, reblar el clau de l'estratègia de l'esquerra nacional aplicada fins ara, bo i defugint la temptació de recloure'ns a la decla independentista."
Estic profundament en desacord amb aquesta proposta, perquè traspua complexament, fomenta la divisió dels partits independentistes i no matisa respecte l'error que va significar fer el segon tripartit a la Generalitat. Fer articles de futur fent veure que tot funciona i que el que cal és continuïtat és una opció, per suposat, lícita i a tenir en compte, però no necessito ni deu segons per decidir que no és la meva elecció.

Hem d’avançar amb humilitat, però sense complexes i amb rumb clar; tornar al vell debat sobre si hem de fer una estratègia més nacional o més social és, senzillament, continuar amb el complex de ser el germà petit d’algú i haver de demostrar una cosa o l'altra.

És veritat que el vot independentista és transversal, però no ho és la representació política ja que ni CiU ni ICV ni el PSC es declaren independentistes. D'altra banda l'independentisme polític, més enllà dels passos que s'han anat fent sobretot impulsats des de Barcelona, encara es presenta en part dividit. I No és veritat que l’independentisme sigui minoritari, no ho és en la seva expressió social i mobilitzadora ni tampoc en la seva expressió electoral, més de 350.000 vots ho demostren.

Així doncs l'eix polític Independentista continua essent vigent i al meu entendre, necessari.

Pel que fa al resultat electoral de les eleccions municipals, de les 23 ciutats de més de cinquanta mil habitants de Catalunya, només hem tret representació a sis. A dues ciutats creixem: Cerdanyola i Mollet, a dues més quedem igual: Manresa i Rubí, i a dues més perdem representació: Granollers i Barcelona.

A quinze ciutats perdem la representació que teníem, incloses les capitals Girona Tarragona i Lleida, i a dues més continuem sense representació l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet.

Un partit normalitzat reconeixeria la derrota electoral global sense pal·liatius i, també, reconeixeria les ciutats que han millorat, han mantingut o fins i tot han aguantat la presència als consistoris. Perquè vista l’onada que ens ha escombrat arreu, haver mantingut representació és un petit èxit.

Això passa perquè es mantenen els tics que ens han dut a l’actual situació, l’exclusió permanent dels que no pensen igual, la manca de debat, la manca de rigor en l’anàlisi, la tàctica errant, l’arrogància i la manca d’humilitat. Un partit normalitzat ja hagués identificat i reconegut les causes de la davalla electoral, sobretot venint de tres davallades electorals successives.

Tots units farem + força

2011-05-11T12:32:00.000+02:00

Unitat per Barcelona (In) - Govern municipal PSC-ICV (Out)

2011-04-12T18:09:00.000+02:00

Aquest darrer cap de setmana, 9 i 10 d'abril del 2011, a la ciutat de Barcelona hi ha hagut dos esdeveniments que han captat l'atenció dels mitjans de comunicació i de l'atenció pública.

El dissabte 9 va tenir lloc a l'Estadi Olímpic Lluís Companys una fita històrica en el món del rugbi i l’esport català, l’equip de la Catalunya Nord, l’USAP de Perpinyà, va jugar, per primera vegada a Barcelona, els quarts de final de la Heineken Cup contra el RC Toulon.

El més normal en una fita esportiva d'aquestes característiques és que l'Ajuntament hi doni un suport actiu, tal i com ja ho fa amb altres esdeveniments esportius com El Tour o la Copa Davis.

Aquest partit tenia, al meu entendre, algun valor afegit més que hauria d’haver generat més interès municipal per donar-hi suport. El fet que sigui l'equip més representatiu de Perpinyà, amb qui Barcelona està agermanada. El fet que aquest esdeveniment ha significat l'arribada a la ciutat d'uns 30.000 afeccionats de l'USAP i del Toulon, amb l'impacte econòmic que això comporta i, finalment, el fet que es tracti d'un partit de rugbi, esport de llarga tradició a Barcelona i Catalunya. Els equips de rugbi han manifestat recentment la seva voluntat de ser al centre de la vida esportiva de la ciutat.

Doncs contra tot pronòstic l'Ajuntament de Barcelona, no només no s'ha bolcat amb el tema sinó que hi ha posat alguns pals a les rodes. Com a colofó, la trista participació Institucional del Govern Municipal al partit, on només va assistir una regidora. Ni tan sols el regidor d'esports va estar present. S’entén la targeta vermella contra l’Ajuntament i la Regidoria d’esports que van repartir afeccionats de la ciutat.

Diumenge va tenir lloc la Consulta Ciutadana per la Independència, una experiència sorgida de la societat civil que ha significat la mobilització social, popular i cívica més important des darrers cinquanta anys.

Amb una participació del 21’34%, tot un èxit que ha desbordat les previsions més optimistes, queda demostrat que el tema del futur del país i la seva sobirania si que importa els ciutadans i ciutadanes.

El més normal en aquests casos és que l’Ajuntament estigui a l’alçada de la societat civil i faciliti l’organització d’un esdeveniment que involucra més de tres-centes entitats de Barcelona. I contràriament a la lògica, el govern municipal ha negat el pa i la sal als organitzadors de la consulta.

Si les mateixes entitats per organitzar qualsevol altra activitat tenen facilitats per tenir un punt de llum, utilitzar instal·lacions municipals com els centres cívics o tenir infraestructura com tarimes, taules i tanques. Que es negui tot això en aquesta ocasió només s’entén per motius ideològics, el que significa que el govern municipal ha explicitat l’arbitrarietat de les seves decisions. Al marge queda que també s’incompleixen acords de diversos plenaris de districtes, els quals expressaven de forma explícita que s’havia de donar suport a la consulta.

Més enllà de la negativa d’ajut tècnic, també hi ha les declaracions fetes per l’alcalde i per diversos regidors menystenint la Consulta Ciutadana, el que significa que han menystingut 257.645 ciutadans i ciutadanes de Barcelona, deu n’hi do per a un alcalde.

Unitat per Barcelona hem volgut donar suport al partit de l’USAP amb la presència dels 4 regidors d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i del Candidat de RCat, actual president de la Federació Catalana de Rugbi.

Els partits que integren Unitat per Barcelona han donat suport a la consulta Ciutadana per la Independència i han recomanat el vot positiu. Molts/es militants i simpatitzants dels nostres partits han estat voluntaris, fedataris i responsables en diversos graus de la consulta, destacant la responsable de comunicació internacional que és la número cinc de la Llista d’Unitat per Barcelona.

Així doncs queda clar qui està al costat d’allò que funciona, té èxit, genera il·lusió, ens fa avançar com a societat i qui no.

Unitat per Barcelona In, govern municipal de PSC-ICV out

UNITAT PER BARCELONA

2011-04-04T11:33:00.002+02:00

Ens fem un regal d'aniversari ?

2011-03-14T19:31:00.000+01:00

El 80è aniversari de la fundació d'ERC és un bon moment per regalar-nos a nosaltres mateixos una proposta, una suma, una il.lusió...

La incapacitat de bastir un discurs il.lusionador i carregat d'autoritat moral, potser per que implicaria fer aflorar algunes contradiccions, sovint provoca que hi hagi declaracions, de pretés calat polític, que ratllen l'absurditat:

No hi ha independentismes marginals, hi ha estratègies que potser no compartim. No hi ha autoproclamats pals de paller de res, només hi ha el treball i esforç per ser creïbles i aglutinar la gent a l'entorn d'una bona idea. No hi ha els purs, autèntics, reals i únics independentistes, hi ha una amalgama de criteris a l'entorn d'una idea llunyana que s'expressa en tàctiques i estratègies, errònies o no, i que s'apliquen en funció de la oportunitat de ser presents a estaments i institucions.

Des de Barcelona estant, ERC està intentant bastir la idea del Tercer Espai, per poder anar més enllà dels governs municipals de sempre i de l'oposició de sempre. Tercer Espai en forma de coalició electoral que aglutina, uneix, suma i reforça l'independentisme. Que vol forçar la màquina per a que Barcelona sigui la capital d'un estat lliure i que, al mateix temps, vetlla pel benestar dels ciutadans/es.

La força municipalista, la força de la suma, dels valors, del rigor, de la feina ben feta. Vuitanta anys després, de nou davant d'unes eleccions municipals, fem-nos un regal sumem tots plegats al tercer espai independentista.

Canòdrom, nou error d'un model de ciutat esgotat.

2011-02-22T01:37:00.000+01:00

L'aprovació inicial de la modificació del Pla General Metropolità (PGM) de l'antic canòdrom al barri del Congrés és un nou error urbanístic que afegeix incerteses en comptes de treure'n.

Un error propiciat pel govern bipartit de la ciutat, que necessita fer veure que va per feina i que vol justificar uns quants anys d'inacció en aquesta zona de la ciutat. Les formes són un "dejà vu", aprovem in extremis al final del mandat una MPGM perquè l'entorn social i veïnal ens apreta per la manca d'equipaments, però les circumstàncies posteriors fan que no es construeixi cap dels equipaments promesos, els hi sona el compromís per Glòries ?

Perquè considerem que és un error ?

Per que no concreta la posició dels equipaments, per tant tampoc la configuració de l'espai verd (tema polèmic) solució salomònica deixar-ho tot a expenses de l'aprovació d'un Pla de Millora Urbana, a partir del qual caldrà tornar al debat existent sobre aquest tema.

L'explicació de reserva de més zones d'equipaments quan en realitat potser són menys, fa que no es pugui fer la planificació ni la coherència de verd amb rigor, ja que sempre ballarà una peça.

D'altra banda, el fet que no estiguin programats alguns dels equipaments afegeix més incògnites de solució final, distribució, temps d'execució, etc. Només cal tenir en compte que l'únic equipament que semblava es feia segur, el Centre d'Art Contemporani, el govern de la Generalitat ja ha dit que el més probable és que no es faci per manca de pressupost.

Un detall de "perfecta planificació" s'aprova aquest projecte urbanístic, a partir del qual s'han de fer uns equipaments que, els que són competència municipal, l'escola Bressol, s'han d'encabir a l'espai on actualment estan els barracons de la nova escola Congrés-Indians, la qual no pot marxar perquè no s'ha previst encara a quins terrenys anirà, el que pot significar uns tres anys.

Finalment en l'apartat d'equipaments, cal destacar que ha desaparegut del projecte la construcció d'un pavelló esportiu.

Juntament amb aquesta MPGM, el govern municipal vol aprovar un Pla Especial per a la peça urbanística triangular limitada per Meridiana, Concepció Arenal i Cardenal Tedeschini. Terreny qualificat d'equipament i de propietat privada.

En aquest espai el govern municipal està negociant amb el propietari (el qual no ho és exactament sinó que té un dret de compra, la qual cosa ens porta a una situació de voler la màxima rendibilitat) la possibilitat de construir el pavelló esportiu que havia d'anar al conjunt del Canòdrom. Sembla que el propietari accediria a construir el pavelló i cedir-lo a l'ajuntament. Fins aquí correcte, però quin benefici treu el propietari ?

La compensació dels beneficis ve donada per la possibilitat de poder fer una residència d'estudiants, la qual cosa no està permesa en sols de titularitat privada per la llei d'urbanisme.

És veritat que en aquest tema, el govern d'IC i PSC diuen el contrari, sent així, aleshores tornem a la pregunta, com compensa el propietari la pèrdua de fer un pavelló esportiu i cedir-lo a l'Ajuntament, si la residència d'estudiants, segons diu el govern, es pot fer igualment ?

També es diu, sense concretar, que a aquesta peça de Meridiana podria anar una residència per a la Tercera edat (privada). (tornaríem a la pregunta del benefici per cedir el pavelló, però no cal ) .

Diverses operacions urbanes a la ciutat han descartat fer residències per a la tercera edat privades, la conjuntura econòmica, la incertesa dels convenis amb l'administració i la llei de dependència espanten els inversors. per tant una residència per a la tercera edat en aquesta peça només és viable amb la concertació del 80% de places per part de la Generalitat, el que significa que si és així, la residència pública que s'ha de fer a la banda del Canòdrom en sòl públic no es faria.

Creiem que l'estratègia adequada és preveure en el planejament la futura adquisició per part de l'Ajuntament, d'aquesta peça, ja que l'oportunitat de tota l'àrea, juntament amb la "rendibilitat" social i econòmica ho fan aconsellable.

La rendibilitat econòmica, tot i que indirecta és la possibilitat de fer un aparcament públic, de més plantes subterrànies del previst a la proposta, que formaria part de la xarxa de BSM.

Fins i tot hi cabria l'escola Congrés-Indians...

És clar a ERC estem per un altre model de ciutat.

Unitat retòrica o pràctica ?

2011-02-01T13:56:00.000+01:00

Voleu dir que amb la que està caient no seria millor posar-nos a enllestir paraigües que acullin la unitat?

Que l’independentisme, com a proposta política de futur per al país, sigui present a l’ajuntament de la capital de Catalunya és, més que una voluntat, una obligació, ja que l’escenari de moltes de les coses que passen en aquesta ciutat és també global.

Quan esmento la unitat pràctica ni parlo de real politik ni de renuncia als idearis, parlo simplement de la capacitat de creixement que tindríem tots plegats, no només per l’efecte de sumes electorals, també per la possibilitat real de condicionar governs, accions de govern i accions concretes.

Tampoc parlo de la unitat idíl•lica, la de la glosa dels cantautors, la que sempre està a l’imaginari popular però mai la trobem a la pràctica, de la unitat retòrica. La unitat perfecta no existeix, no cal capficar-se, com tampoc cal menystenir aquells que, de bona Fe, la vindiquen. Però la urgència del es proclames unitàries que al mateix temps són poc concretes i reals, no sedueix ningú.

I ara a Barcelona tenim una oportunitat per caminar en la direcció contrària a la fragmentació de l’independentisme, de sumar de forma efectiva i emetre un missatge de lideratge eficaç. Aquest lideratge eficaç és el que et porta a la unitat pràctica, tot i no tenir el recolzament de tothom, perquè aquest, tret dels espais ficticis de l’imaginari popular, no és possible.

Ningú diu que un procés cap a la Unitat sigui fàcil, a Barcelona i atot arreu, ni tan sols que hagi de ser un projecte permanent, la unitat es construeix dia a dia.

Article publicat a:

ERC lideratge i unitat.

2010-12-09T13:28:00.000+01:00

Com deia a l'article "Error, subsanable, però error" d'ara fa uns mesos: Penso que les decisions en política tenen a veure en allò que és transcendental i en allò que es pot entendre.

Després del revés electoral que hem tingut (ERC), els electors, els que ens han votat i els que no, esperen una reacció lògica, entenent per lògica que sigui mesurada en relació a la davallada electoral. No és que vulgui escudar-me interpretant el pensament dels electors, crec que una gran majoria dels militants d'ERC també ho pensem, jo almenys ho penso i ho escric.

Malauradament, com deia aquell..., si el debat no el fem nosaltres ens el fan els altres i, com sempre, amb la intenció d'esmicolar, trencar, dividir, desfer... Surten a redós debats sobre l'assemblearisme, es qüestionen de forma absolutista els lideratges...

Hem de ser capaços de protagonitzar el debat nosaltres mateixos i no deixar que, una vegada més, la tesi la facin uns altres des de fora. Com a partit d'ideari republicà hem de poder dir que el nostre assemblearisme és compatible amb les decisions difícils, serenes i alhora arriscades. I també hem de poder fer possible que els lideratges ho són per la seva capacitat moral i ho continuen sent independentment del càrrec orgànic que puguin ostentar. És l'autoconfiança en les pròpies estructures internes i la suma de lideratges el que estic vindicant.

Ara bé, també crec que aquestes estructures internes no poden treballar a contratemps, ni assumir competències que no li pertoquen. Hi ha decisions que atenyen a les persones de forma individual i intransferible i hi ha decisions que pertanyen a la col·lectivitat, al conjunt, als òrgans de decisió. Voler que una decisió personal la prengui el col·lectiu estressa l'estructura. De la mateixa manera que la tensa quan es prenen decisions que haurien de ser col·legiades de forma personal.

Si, com deia abans, posem en valor la suma dels lideratges estarem apuntalant una forma diferent de fer partit i política. Vindiquem tots aquells i aquelles que han fet avançar el projecte d’ERC i amb ell el projecte independentista.

Els resultats electorals del nostre partit són fruit d’una barreja de circumstàncies, de les quals, ara per ara, crec que hem de tenir més en compte per al debat les que no són de caràcter exogen.

N’esmentaré una, l’independentisme si va per separat perd, i d’aquesta vella lliçó que sembla que no vulguem aprendre mai, hem de treure algunes conclusions de cara a l’estratègia futura.

Veurem si el país fa un nou pas endavant amb l’estratègia que ens proposa CiU, ara el joc està servit i l’electorat ha decidit que siguin ells els que portin les regnes del govern.

Mentrestant tenim molta feina a fer per a que el municipalisme faci una passa endavant i es configuri com un dels elements cabdals per a l’estratègia independentista. Seguint l’itinerari marcat per diverses campanyes que han tingut la seva base d’acció els municipis.

També vaig publicar fa uns mesos que els que anem a les eleccions amb diverses opcions polítiques, però amb les mateixes ambicions, és una evidència que ens haurem d'entendre i treballar plegats, sigui quin sigui el resultat.

Doncs això, si l’objectiu ara son els municipis i part de l’èxit la unitat, caldrà que tothom parli amb tothom, que cada municipi decideixi què volen fer i veureu que tot és possible.

Ciutat Vella, missatge clar.

2010-10-14T19:05:00.000+02:00

En relació a la trama de corrupció que esquitxa de ple el territori de Ciutat vella des d'ERC hem volgut llençar un missatge que, sense estridències ni aquelarres innecessaris o desprestigiats, cal actuar de forma vehement per tal de tallar aquesta situació de soca rel. Està clar que la pilota està a la teulada de l'equip de Govern de la Ciutat.

Des d'ERC vam presentar una proposició al Ple del Districte de Ciutat vella, que va ser aprovada per àmplia majoria (Tots els partits a favor tret dels consellers populars que es van abstenir) que deia el següent:

El present districte de Ciutat Vella acorda establir un pacte entre els grups amb
representació en el Consistori per tal d’apartar de les seves funcions aquells Consellers
o Conselleres de Districte sobre els quals pesin dubtes raonables sobre l'honorabilitat
de les seves actuacions, amb l’objectiu d’emetre un missatge clar i entenedor a la
ciutadania del Districte i de la ciutat, de transparència i rigor de l’administració municipal.

Cal fer un gest que clarifiqui la posició i que no deixi cap ombra de dubte que a Ciutat vella l'Ajuntament es pren seriosament la voluntat de fer les coses bé i de lluitar amb totes les eines contra la corrupció i el mal govern.

En aquests moments interpreto que els veïns i veïnes de Ciutat Vella creuen que hi ha dubtes raonables sobre l'honorabilitat d'algunes actuacions municipals, l'ombra de la sospita doncs s'estén pels estrets carrers de Ciutat Vella. L'ombra de la sospita genera desconfiança, malfiança dels ciutadans vers les seves institucions, hem de dissipar les ombres i posar-hi llum, encara que això signifiqui assaltar la línia de flotació de determinats aparells de partit.

Hi ha d'haver cartes de dimissió a sobre les taules que calgui i a qui pertoqui acceptar-les, només així començarem a generar un ambient que predisposi a la confiança.

Cal aprovar mesures de caràcter tècnic, extraordinàries si es vol, per dissipar tota ombra de dubte de tots i cadascun dels expedients relatius a activitats de pública concurrència a Ciutat Vella i àrees limítrofes.

Cal també barrar el pas a determinats personatges de "confiança" que actuen com els amos del tros, fan i desfan en el territori i incideixen, fins a nivells inamissibles, sobre la política municipal a determinats barris. Alguns d'aquests personatges que garanteixen la "presència del partit" al barri, es mouen en una línia al limit de la legalitat o de la moralitat, segons el cas, barrejant els interessos o negocis particulars amb els interessos públics, fins al punt que hom ja no sap on comença una cosa i on acaba l'altra.

Unitat a la pràctica

2010-09-06T14:00:00.001+02:00

Deia al final del meu article Ingredients per a la unitat:

Les temptacions
La temptació de pensar que l’opció vàlida és la pròpia i que com que els altres s’equivoquen jo guanyaré (en principi les eleccions, no un, dos o tres diputats), sempre plana en els debats d’unitat.
Si ens plantem davant d’un debat seriós i amb voluntats, potser no ens posem d’acord de cara la immediatesa, probablement serà un error, però la feina ben feta ens pot dur a una plasmació de la unitat més enllà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Compte, la unitat no és només de forces polítiques, cal unitat en el front cultural i social, més feina i menys crítica agra, més especialització i més discurs global.

Doncs això, no ens posem d'acord amb la immediatesa, però podem anar bastint eines per a la unitat que tinguin un recorregut més llarg i és que en el fons ja ho estem fent: Som capaços d'impulsar les consultes per la Independència arreu del País. També som capaços de generar campanyes des de l'àmbit municipal, com va ser la celebració del Centenari de l'Estelada o bé l'actual campanya de declarar els municipis moralment exclosos de la Constitució espanyola. Som capaços de reunir alcaldes i regidors d'un ampli ventall polític per demanar que el nou president de la Generalitat convoqui un referèndum sobiranista.

Som capaços a partir de la proposta, l'acció i la praxi de posar-nos d'acord i treballar per causes comunes, si seguim en aquesta línia, això s'anirà traduint en més unitat d'acció, més estratègia comuna i en accions i campanyes més extenses i unitàries al carrer i qui sap si més tard o d'hora llistes unitàries a les institucions, si és que l'estratègia ha d'anar per aquí.

Els que anem a les eleccions amb diverses opcions polítiques, però amb les mateixes ambicions, és una evidència que ens haurem d'entendre i treballar plegats, sigui quin sigui el resultat.

Com s’hauran d’entendre l’estol d’entitats de diversa índole que també comparteixen ambicions entre elles però no es posen d’acord en l’estratègia mobilitzadora.

Així que aquest 11 de setembre saludaré als meus companys de viatge, que no necessàriament d’autobús, desitjant-los sort, el seu èxit és el de tots, el viatge és llarg i hem d’anar plegats coincidint a la mateixa autopista. Els d’aquesta o d’aquella entitat, els que han convocat o no, els més i els menys, els d’aquest partit i els d’aquell altre que abans eren el mateix, els que opinen, els que s’apunten a tot i els que només s’apunten a coses concretes...

Ingredients per a la unitat

2010-07-20T12:39:00.000+02:00

Tenim els ingredients per fer una passa endavant i, a partir d’un procés unitari, ampliar i consolidar una estratègia social i política per la Independència.

En el llistat d’ingredients trobem primer de tot la demanda explícita d’Unitat per part de cada vegada més sectors de la societat catalana. També en són ingredients l’augment en el grau de conscienciació nacional i en el nivell de mobilització, el cansament del sistema de partits I el missatge clar i rotund de l’Estat que implica la fi de l’autonomisme.

Unitat per avançar

Seria una total contradicció que en el moment que hi ha més suport a l’independentisme que mai, aquest no creixi en representació al Parlament de Catalunya. Ens cal doncs Unitat per ser més, convèncer més, ser més atractius, estendre més el missatge, ser més forts, avançar.

El nostre horitzó a curt termini és fer que l’Independentisme tingui formalment un nombre suficient de diputats i diputades*, i crec que això és un objectiu plausible.

Amb aquest nombre de diputats/des, caldria veure quin plantejament farien les forces, diguem-ne Unionistes moderades, però el que és segur és que si optessin per deixar de banda la Força Independentista fent una coalició Unionista (sociovergència), l’Independentisme passaria a ser l’alternativa creïble a l’oposició.
Cal optar per la unitat, i en aquest sentit no comparteixo les paraules d’un dirigent convergent quan diu: "La unitat d'acció és una utopia. El que sigui més fort, que tiri endavant el país".

Jo, en tot cas diria: "La unitat d'acció és complicada. El que sigui més fort, té més responsabilitat per tirar endavant el país".

En aquesta línia crec que Esquerra ha de cercar la Unitat Política, en té la obligació moral i la responsabilitat, encara que això és pugui veure com una mostra de debilitat, de por a perdre diputats a les eleccions o d’oportunisme. I crec també que Esquerra ha de vetllar per preservar el que, ara per ara és i representa: La força política independentista present a totes les Institucions del País. I per tant saber evitar aventures que ens poguessin portar cap a una pèrdua de posicions Independentistes arreu.

És des de la doble responsabilitat que crec que des d’ERC hem de fer que les cartes del joc de la Unitat siguin obertes, i donar valor a aquells que impulsen l’independentisme des de diverses formulacions al marge d’Esquerra, així com determinades posicions crítiques que han ajudat a elevar el to nacional.

Seria de lògica, la meva lògica és clar, que el partit polític que ostenta actualment 21 diputats, i que és present al govern, que és la tercera força Municipalista a Catalunya i que té una base social consolidada, tingués un paper preeminent en aquest procés d’unitat. També m’ho diu la lògica, la meva lògica, que no per això hem de tenir la temptació de pensar que nosaltres sols aconseguirem els objectius.

Les falses Unitats

Diu el manifest d’Òmnium post manifestació a seu punt 3er: Avui es parla d’una unitat imprescindible. Ens cal unitat, però no qualsevol unitat. La manifestació va ser un exemple de la unitat possible, de la unitat a l’alça, entesa com una base de mínims compartits, a partir de la qual totes les opcions que vagin més enllà han de ser acollides positivament. Però també hi pot haver una unitat indesitjable i a la baixa, entesa com un sostre en que ningú pugui aspirar a res més que allò que accepten els menys agosarats. Sapiguem escollir quina unitat ens impulsa i quina ens engavanya.

D’unitats n’hi ha vàries, ho diu el manifest, òbviament nosaltres hem d’optar per la unitat per la Independència, la qual cosa vol dir posar-nos d’acord en l’estratègia i en el tipus d’Unitat que cerquem.

I en aquest marc per quin caràcter d’unitat apostem ? per La Unitat Concèntrica o l’Excèntrica ?
Unitat concèntrica, com el d’una ona creada per una pedra quan cau a l’aigua, eixamplar-nos cap a tots els sectors, també cap a aquells que han fet el pas cap a l’independentisme recentment, cansats de l’actitud de l’estat i les posicions Unionistes. Sense deixar de banda els altres...
Unitat excèntrica, a partir només d’uns sectors determinats, prescindint de la resta.

Les temptacions

La temptació de pensar que l’opció vàlida és la pròpia i que com que els altres s’equivoquen jo guanyaré (en principi les eleccions, no un, dos o tres diputats), sempre plana en els debats d’unitat.

Si ens plantem davant d’un debat seriós i amb voluntats, potser no ens posem d’acord de cara la immediatesa, probablement serà un error, però la feina ben feta ens pot dur a una plasmació de la unitat més enllà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Compte, la unitat no és només de forces polítiques, cal unitat en el front cultural i social, més feina i menys crítica agra, més especialització i més discurs global.

*Nombre suficient de diputats i diputades: és aquell que impedeix un pacte de govern amb l’Unionisme radical (PSC+PP o CiU+PP) i que obliga als partits Unionistes moderats a pactar entre ells, si és que no volen fer-ho amb l’Independentisme.

Error, subsanable, però error.

2010-07-15T12:44:00.000+02:00

Penso que les decisions en política tenen a veure en allò que és transcendental i en allò que es pot entendre.

Si fas alguna cosa transcendental, que creus que és el que toca i que realment provoca canvis o accions determinades, et pots arriscar a que la gent no ho entengui, però no per això dimiteixes de la teva responsabilitat. En tot cas hauràs d'esmerçar molts esforços a explicar els perquès per a que s'acabi entenent. Posem per cas l'edició del govern actual.

Ara bé, quan fas una cosa que és intranscendent des del punt de vista pràctic, intentar mantenir la coherència màxima, en mig d'un debat que, Parlament enfora, té pocs matisos. No només la teva acció no té cap resultat transcendent, sinó que a més corres el risc que la gent no ho entengui i hagis d'emprar molts esforços a explicar una cosa enrevessada i poc entenedora. En definitiva perdre un temps preciós i despistar el personal que és el que precísament volen els que no volen una Catalunya Independent. Posem per cas votar en contra de la ILP per la Independència.

Comparteixo els arguments expressats pel President Benach al seu bloc, comparteixo la coherència del meu partit ERC en el relat que s'explica des de la formació de l'actual govern fins el camí cap a la Independència que endeguem aquest divendres mateix, però crec que de vegades ens fem massa complicats tots plegats.

Podíem haver votar que sí a la ILP i tornar a quedar-nos sols tal i com ha passat amb la IP, no hagués passat res i haguéssim evitat un debat, volgudament esbiaixat per alguns, que no serveix per a res.

El partit més ben situat i preparat per fer un avenç cap a la sobirania nacional és ERC, i això és així votant a favor o en contra de la ILP, només que fent-ho a favor no donem arguments fàcils als demagocs.

Molt soroll per no res (per no haver fet res).

2010-07-14T16:42:00.001+02:00

Darrerament s'han produït queixes públiques de veïns i veïnes per l'augment de sarau a l'espai públic, acompanyat segons el lloc i l'hora de soroll, brutícia, petit vandalisme, etc. Situacions com les que es viuen als carrers a l'entorn del KGB i de la Plaça del Diamant. El fet és que encara hi ha més punts calents on la queixa encara no s'ha fet pública, però que les condicions objectives fa que també ens n'haguem de preocupar.

L'equilibri de la convivència i del bon ús de l'espai públic ni és fàcil d'aconseguir ni es trenca d'un dia a l'altre, són les accions que es fan, en un sentit o en un altre, les que van donant les condicions de trencament de l'equilibri o no.

En aquest sentit, el relaxament amb el que el districte de Gràcia ha abordat aquests temes en l'actual mandat ha permès que velles situacions aflorin de nou.

Deixar proliferar botigues de menjar preparat, sense aplicar amb cel el pla d'Usos de Gràcia en allò relatiu a les botigues de degustació, ha fet que nous espais estiguin a mercè d'uns serveis d'interès privat i no públic. I és clar, si es venen productes per ser menjats al moment, acompanyats de les seves respectives begudes, sense ser ni un restaurant ni un bar, aquests productes s'acaben consumint a l'espai públic. Si a aquesta situació li afegim horaris que s'allarguen durant la nit, ja tenim el problema sobre la taula.

En el cas del KGB no s'ha fet un seguiment de les actuacions, programació, control, activitat portes endins i portes enfora del local, per fer que acompleixin l'acord signat amb el districte, ara fa uns anys, en pro de la convivència. I en aquest cas no s'hi val a dir que no s'hi pot fer res, si els propietaris i gestors de la Sala no estan disposats a acomplir els pactes, el camí a seguir és el mateix que vam seguir amb la Cibeles, expedient rera expedient fins el tancament definitiu i, en el cas de la Cibeles, destinar el solar a habitatges dotacionals per a Gent Gran.

Ha estat un error liquidar els òrgans de participació, que també són de comunicació i d'anàlisi, com el Fòrum del silenci. Quan es nega la interlocució, l'intercanvi d'opinions i l'abordatge comú de les solucions, estem perdent al mateix temps objectivitat i eficàcia.

Amb tot plegat la impossibilitat de reforçar l'acció inspectora, sense dotar de més recursos els equips d'inspecció i dels serveis jurídics, no ajuda a una bona gestió de control de la concurrència pública i l'espai públic. En aquest cas intentar agitar el greuge cap a Barcelona no seria coherent, determinats serveis del districte s'han vist reforçats a petició de la regidoria. És clar, són eines que anaven a intentar millorar la imatge política que no pas a reforçar la gestió.

Així doncs, no es pot dir que els episodis d'augment del conflicte a alguns carrers i places són nous ni que eren impredictibles.

Nosaltres decidim !!

2010-07-07T18:11:00.003+02:00

17h Plaça de la Vila de Gràcia

L'Eixample i l'Any Cerdà

2010-05-31T18:57:00.002+02:00

La plataforma urbana creada per Cerdà està en ple debat, precisament a les acaballes de la celebració de l’any Cerdà, més enllà del discurs metropolità que es vol donar avui a l’entorn de la commemoració del naixement de l’arquitecte, és un fet que el debat és present al cor mateix de l’Eixample. Un debat obvi i propi d‘una ciutat que gairebé ha finalitzat la seva extensió territorial i que ara vol mirar de nou cap endins. Barcelona ha aconseguit posar en crisi molts dels espais emblemàtics que el propi Cerdà va dissenyar en el seu projecte d’Eixample Barceloní, una crisi però que no és d’anàlisi ni de revisió cap a una millora en el futur, sinó una crisi que palesa la manca d’un model de ciutat definit, en aquest cas de tipologia urbanística.

Vejam; la Plaça de les Glòries Catalanes té un estat d’indefinició impropi d’una àrea urbana que pretén (es pretén ) que sigui de centralitat. Després de diversos assajos urbanístics fets durant els darrers quinze anys, ara per ara hi ha el consens en el fet que cal reformar-la però no en quin ha de ser el model per fer-ho.

L’avinguda Meridiana, en el tram entre Glòries i l’Estació del Nord, hauria de fer de distribuïdor entre els barris del Poble nou i de l’Eixample, donant rellevància a la nova centralitat econòmica que implica el 22@. Lluny d’això avui és més un contenidor d’equipaments de ciutat i de país, els quals no es miren entre ells, ja que la seva disposició i ubicació ha estat més fruit de l’oportunisme d’un solar buit que d’una estratègia urbanística.

No sembla que les propostes de que es van succeint en aquest àmbit vagin en la línia d’un model de ciutat compacte, dens i multifuncional, ben al contrari, només fa que portar a aquesta avinguda i el seu entorn d’influència cap a un estat d’indefinició i de manca de personalitat urbanística.

L’avinguda del Paral.lel, la més antigament urbanitzada hauria de ser la més senzilla per plantejar un debat de futurs, més a l’entorn de l’espai públic i dels usos que de l’urbanisme estricte.

El Paral.lel ha estat símbol d’un procés, d’una època de la ciutat i avui és una avinguda indispensable per a la relació dels tres grans barris que l’envolten, el Raval, Sant Antoni i el Poble Sec. Lluny de plantejar un debat integral, es fa un debat des de la nostàlgia d’un esperit bohemi, com si els anys no passessin, la societat no evolucionés i els barris no tinguessin altres realitats on fixar-se.

El discurs oficial planteja la renovació de l’avinguda a partir de l’oferta cultural, d’oci nocturn i d’espectacle. A primer cop d’ull sembla un eix d’actuació oportú especialment si tenim en compte que algunes de sales emblemàtiques s’estan reformant per tornar a l’escena. No obstant, la situació d’alguns equipaments de la zona així com la manca de sistemes eficients que garanteixin la convivència i el dret al descans del veïns fan dubtar de la viabilitat del projecte si aquets no contempla actuacions que vagin més enllà de reactivació lúdico-cultural de l’avinguda.

Finalment la Diagonal, la nostra gran avinguda, la que més fàcilment pot generar adhesions i consensos tot posant en valor la cohesió dels Barcelonins a l’entorn d’un projecte comú, senzill i emblemàtic, ha estat l’objectiu de la voluntat d’imposició de les idees més dogmàtiques, dels plantejaments ideològics més rígids, així com de les idees poc contrastades, en comptes del convenciment i la seducció, portant-nos a un rebuig ciutadà que deixa l’Avinguda coixa duna idea de futur així com a una institució buida de model i de lideratge.

Tornarem a vèncer

2010-05-10T11:40:00.001+02:00

Provincianisme internacional

2010-03-17T17:22:00.000+01:00

Quasi el mateix dia que es presenta la proposta de participació de Barcelona a l'Expo de Shangai, el govern municipal anuncia que no té la intenció de participar al 5è Fòrum Urbà Mundial, organitzat bianualment per UN-HABITAT, organisme de les Nacions Unides.

ERC va presentar una iniciativa, ara fa uns mesos (concretament el 9 de desembre del 2009) per tal que l'Ajuntament de Barcelona participés en aquest Fòrum que tindrà lloc aquest mes de març a Rio de Janeiro i que porta com a tema de debat el Dret a la Ciutat.

La proposta anava més enllà i demanava que hi hagués una participació activa en forma de comunicació o ponència, la qual cosa ens permetria reflexionar i debatre a l'entorn del tema proposat per aquest any i fer una humil aportació des de Barcelona, com a referent internacional que és, al sistema de ciutats global.

La iniciativa va ser aprovada amb els vots de CiU i els vots de l'equip de govern amb el següent text:
La Comissió de Presidència, Territori i Funció Pública acorda: Participar activament en el 5è Fòrum Urbà Mundial organitzat a Rio de Janeiro el març de 2010, i a tal efecte: 1. Preparar una ponència conjunta vinculada al Dret a la Ciutat des de la perspectiva de Barcelona com a capital de la Catalunya, de la Mediterrània, de la diversitat. 2. Que aquesta ponència reculli l’opinió d’experts (en participació, seguretat, planificació,...) així com de les diferents sensibilitats polítiques dels grups municipals d’aquest consistori. 3. Que aquesta ponència es presenti en la major brevetat possible en aquesta comissió en el cas de que aquesta sigui aprovada per part del Comitè Organitzador.

Podríem dir que El Dret a la Ciutat té 3 principis fonamentals: l’exercici ple de la ciutadania, la gestió democràtica de la ciutat entesa com el control i la participació per part de la societat en el planejament i govern de les ciutats, i la funció social de la propietat de la ciutat entesa com la prevalença de l’interès comú sobre el dret privatiu individual de propietat en la formulació i aplicació de les polítiques urbanes.

Sembla doncs que, tant per la important dimensió de la convocatòria, com per la temàtica de debat proposada, la presència de Barcelona en aquest 5è Fòrum Mundial seria més que oportuna.

Faig notar que el propi equip de govern diu que l’exposició de Xangai serà un gran esdeveniment mundial que permetrà explorar tot el potencial de la vida urbana en el segle XXI, agafant com exemple una selecció de les millors pràctiques urbanes de 50 ciutats de tot el món. Amb aquesta selecció, es podrà veure com determinades pràctiques urbanes serveixen per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Si fem un càlcul aproximat veiem que els 184 dies que dura l’exposició de Xangai tenen un cost de 24.456€ dia, amb un cost total de 4’5 Milions d’euros. Mentre que la presència de quatre representants de l’Ajuntament de Barcelona (l’Alcalde o un tinent d’alcalde, algun regidor/a de Govern i un o dos tècnics) als 5 dies del Fòrum Urbà Mundial tindria un cost de 1600€, d’un total de 8000€. No sembla doncs que sigui un problema pressupostari

La presència a L’exposició de Xangai crec que serà positiva, més per l’impacte de marca de ciutat que per la capacitat de l’actual govern de la ciutat de transmetre un missatge nítid. Però apostar només pel gran esdeveniment amb grans fastos i gran publicitat, dissenyada més per a un consum intern que extern, sense apostar pels Fòrums Internacionals que aporten reflexió, debat i solidaritat en peu d’igualtat, és el mateix que l’actitud del nou ric, provinciana i ridícula, això si, internacional.

El pacte pel Raval és un nou hotel ?

2010-03-17T15:45:00.000+01:00

El govern municipal ha decidit aprovar inicialment un Pla de Millora Urbana al Portal de Santa Madrona (Davant les Drassanes), per fer encabir un hotel.

El nou hotel tindria unes alçades de 21m i 34'5m el cos principal.

La proposta esprem al màxim les possibilitats urbanístiques per fer que l'edifici sigui el més compacte i alt possible, per fer això fan una redistribució de la zona edificable i del verd, fent que el nou edifici estigui al mig del solar, la qual cosa porta a una fragmentació del verd urbà i a generar una servitud de pas, a costa d'espai públic, que serveix per fer els accessos a l'hotel, entrada de vehicles, etc, i que, de facto, significa un ús privatiu de l'espai.

Tenint en compte que ERC va oferir un Pacte a Ciutat Vella i un pacte per al Raval de Llevant, els quals van ser aprovats i teòricament assumits pel govern municipal, aquest pacte es tradueix en un nou Hotel ? En ple debat sobre usos i serveis turístics a la ciutat (Pla estratègic de Turisme) o la voluntat de pacificació de les Rambles, la única solució és fer un hotel ?

Per solucionar les diverses problemàtiques que afecten l'espai públic en aquest sector del Raval el model és fer un hotel ? No hi ha més opcions ? l'Hotel de la rambla del Raval ha fet una funció d'esponjament o de millora dels entorns ?

Ja ha quedat ben palesa la manca d'un model de ciutat, per part de l'equip de govern, que tingui una certa coherència en el conjunt d'actuacions que hi fan. El problema és que quan les incoherències es concreten en zones que requereixen d'especial atenció i delicadesa els resultats acaben afectant, com sempre, els més febles.

Palau de la música: No es pot ser al cor i a l'orquestra al mateix temps.

2010-02-15T00:21:00.000+01:00

ERC, des de la seva postura d’oposició constructiva que va adoptar a principis de legislatura, continua actuant segons el què creu, votant de vegades a favor i de vegades en contra d’allò que es proposa. I per això ens sentim còmodes en relació a l’anunci realitzat pel govern municipal de desistir de l’operació de l’Hotel Palau atenent a la voluntat de la nova direcció de la Fundació. ERC va ser l’única força que des del començament va votar en contra –tots els altres grups municipals a favor- d’un projecte que llavors ja considerava innecessari, que distorsionava amb l’entorn i que era contrari als interessos dels veïns i del conjunt de la ciutat.

No demanem que s'entoni el "mea culpa", no cal. No volem burxar a les consciències, cadascú sabrà, No volem fer-ne un "casus horribilis". Només demanem que, almenys en aquest afer, actuem amb rigor i seny, parant l'orella a aquells que tenen coses a dir-nos i mirant el que anirem a trepitjar a la següent passa.

Només demanem que ens acostumem a prendre les decisions després d’analitzar detalladament els diferents temes i actuant amb rigor i coherència. I coherència implica acceptar els errors i no intentar fer piruetes per fer veure que la cosa no va amb tu.

ICV amb poc menys de quinze dies de diferència ha fet el mateix amb els Jocs Olímpics d’hivern en què després de fer-se la foto amb l’alcalde el dia de l’anunci va canviar de parer manifestant la seva oposició al projecte. Amb l’Hotel Palau ICV també hi va votar a favor i ara aplaudeix el gir del projecte en comptes de mantenir-se en una discreta assumpció de l'error comès.

Aquests canvis constants de posicionaments no fan cap favor a la política, sinó que afavoreix la desconfiança i distanciament de la societat amb les institucions. És la confusió permanent entre l’ètica i l’estètica, com si fossin conceptes aliens i separables. No es vot votar una cosa i defensar tot el contrari de cara a la foto. La capacitat del Sr. Gomà de passar del Verd al gris i a l’inrevés és gairebé camaleònica.

Demanem que el govern municipal aprofiti aquesta oportunitat per tenir en compte des del començament l’opinió de les plataformes veïnals i el conjunt dels interessos patrimonials, culturals i de ciutat.

Res a veure amb sortides per la tangent que han fet algun membre del govern. Ho haurem de tornar a intentar, aquest cop a la comissió d'urbanisme, aveure si tenim sort.

Sedeta, participació o distracció ?

2010-01-31T17:33:00.000+01:00

El projecte de la reforma de l'avinguda Pi i Margall fa temps que espera. S'havia d'executar durant el 2009 i encara no tenim ni la proposta. Molesta la manca d'acompliment dels compromisos, però molesten especialment aquests llargs silencis, habituals de la política del "qui dia passa any empeny". Jo mateix com a President del Districte vaig iniciar un procés de participació amb entitats i associacions de la zona, per tal que la futura proposta de reforma de l'Avinguda tingués d'entrada un mínim consens, d'això ja fa uns quants mesos i res de res, el govern municipal no respira en aquest tema.

Sorprèn doncs que ara des del districte s'endegui un procés de participació per parlar de la reforma de la plaça de la Sedeta, com sorprèn que ho faci a la seu del districte i no als propis equipaments de la plaça (centre cívic o escoles), fet que fomentaria la participació de les entitats i veïns propers més directament implicats. Per no comentar la metodologia del procés, més orientada a vendre les bondats de construir a la plaça que d'escoltar allò que la gent té a dir.

És decebedor que tenint un projecte inclòs al PAD, com és la reforma de l'Avinguda Pi i Margall, de fàcil consens amb les forces polítiques, amb la partida pressupostària aprovada i de volguda execució territorial, s'opti per no fer res, no dir res i no actuar.

En canvi un projecte no previst al PAD, com la construcció d'un edifici a la Plaça de la Sedeta, que no té el consens entre les forces polítiques i que està generant un cert rebuig al barri sigui la prioritat per fer un procés de participació, tot i haver dit que ja s'havia iniciat el concurs d'idees.

Penitents, urbanisme i oportunitat.

2009-12-22T11:19:00.003+01:00

De la proposta, encara no oficial, de transformació del PGM a l'àmbit del Mini-estadi del FC Barcelona, voldria centrar-me en la incorporació per a la compensació dels terrenys esportius, dels terrenys del barri de Penitents que actualment mantenen l'afectació del PGM per a la construcció del túnel del Tibidabo.

La Comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament ja va aprovar per unanimitat, a proposta d'ERC, que es desprogramés definitivament el Túnel Central del Tibidabo i que es procedís a la modificació del Pla General Metropolità.

El futur d'aquests terrenys doncs hauria d'ajudar a generar sòl d'equipament públic i a relligar, urbanísticament parlant, aquesta zona del barri en l'àmbit del torrent del Maduixer. Aquesta zona, limitada per la ronda de Dalt, la Plaça Alfons Comin i la falda de Collserola, té algunes mancances en relació a l'accessibilitat, la permeabilitat del barri, manca d'equipaments i algunes mancances estructurals de tipologia d'habitatge, discontinuïtat urbana, etc.

Crec que la proposta d'incorporar aquests terrenys a la Modificació del PGM de l'àmbit del Miniestadi no es pot quedar només en la compensació de terrenys esportius, sinó que cal aprofitar la oportunitat i concretar els usos de tot l'àmbit, planificant així un futur urbanístic ordenat fruit de la oportunitat, altrament estaríem fent la transformació d'uns terrenys deixant "sine die" el futur dels terrenys de l'entorn.

En aquest sentit els paràmetres a partir dels quals abordar aquesta transformació haurien de tenir en compte la pròpia restitució dels terrenys i equipaments esportius derivats del Miniestadi. La dotació de sòls d'equipament, públics i privats, per a la programació d'altres equipaments complementaris a la zona. La proposta respecte els actuals usos existents (Benzinera, Punt Verd...), la connectivitat del barri i la continuïtat urbana i la densitat de l'habitatge.

Així doncs més enllà de la tipologia de l'equipament esportiu (del qual tenim coses a dir) i el destí de la resta de terrenys qualificats d'equipament, voldria centrar el debat en la possibilitat de generar habitatge protegit en aquest àmbit.

La generació d'habitatge protegit en aquesta zona facilitaria la consolidació de diversos fronts de façana i de continuïtat urbana que, sumades a la necessària actuació per a la millora de la connectivitat (obertura de vials, etc), acabaria ordenant el conjunt de la trama urbana.

D'altra banda, la dotació d'habitatge protegit al conjunt de la proposta de MPGM del Miniestadi és actualment del 50% en nombre d'habitatges, però no en nombre de metres quadrats de sostre. Amb la proposta d'incorporar a l'àmbit de Penitents habitatge protegit augmentaríem la ratio fins el 55%, tenim en compte que la proposta podria ser al voltant dels 200 habitatges de protecció, uns 18.000 metres quadrats de sostre.

El conjunt de la superfície de la zona ens permet aquesta possibilitat, mantenint tots els objectius per a la generació de sòl d'equipament, de sòl per a serveis diversos (benzinera, punt verd...) i un escreix de sòl per a zona verda que ens permeti un gran parc d'alta qualitat.

Parlem-ne !!

Tanques... (parcs, jardins i tanques)

2009-10-09T15:55:00.006+02:00

Llegeixo una noticia que diu: L'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona ha decidit "augmentar la seguretat a 14 parcs amb noves tanques". Davant d'aquesta afirmació tant vehement hom pot continuar llegint la noticia on s'afirma: "...Les tanques faran un metro d’altura, una mica més que les que hi havia fins ara. Precisament aquestes dimensions fan sospitar que la mesura no és un acte pal·liatiu contra l’incivisme, ja que amb aquestes mides difícilment tindran un efecte dissuasori per als indigents i per als vàndals."

Pocs dies després, el govern municipal ens sorprèn amb la mesura de tancar el Parc Güell, de manera que per accedir-hi caldrà tenir un passi (tipus bitllet de transport públic) i franquejar una cancel.ladora (tipus metro).

A la pregunta d'ERC a la comissió de sostenibilitat de l'Ajuntament de Barcelona sobre la primera proposta, on demanàvem quines mesures complementàries es volien aplicar a més de posar-hi o renovar les tanques. La resposta ha estat que no hi havia mesures complementàries i que tot plegat ha estat un error de comunicació, ja que l'objectiu no era tant ambiciós.

Pel que fa al Parc Güell, en el debat va quedar palès que es prioritza la conservació del patrimoni i l'activitat turística en detriment de l'ús veïnal, ja que les tanques perimetrals impediran l'ús espontani ( de pas, esportiu, per badar, per jugar...) de veïns i veïnes. Rebutjant així la proposta d'ERC de reduir l'àrea de tancament per fer possible els tres objectius.

Així doncs, constato que l'Institut de Parcs i Jardins està esdevenint en l'Institut de Parcs , Jardins i Tanques.

De fet la cosa dona molt de si, estem parlant d'un ampli ventall de possibilitats... Penseu que hi ha tanques rústiques de fusta, de bruc i de vímet, vegetals, metal.liques, enreixats, transparents, opaques, electrificades, sense oblidar els nostrats vailets (aquells fils d'aram ubicats a muntanyes, prats i boscos per evitar que s'escapi el bestiar), aquestes darreres activades a pedals, per suposat.

La ciutat trobarà així una nova empenta a l'economia local, impulsant la promoció dels nostres artesans i fins i tot convocar un concurs de tanca ornamental amb forja, al cap i la fi el ferro forjat és un dels elements ornamentals del Modernisme. Aquí els amics del FAD segur ens donarien un cop de mà.

O potser estic anant massa enllà i simplement el que volen fer és posar tanques ?

Parc Güell veïnal i patrimonial, parlem-ne.

2009-10-08T12:24:00.005+02:00

Després de tres anys, el proppassat mes de juny el govern municipal va adreçar als grups de l'oposició una "presentació preliminar del Pla Integral d'actuacions al Parc Güell". A la presentació es va quedar que al setembre es faria alguna altra trobada per fer-ne una valoració i per a que cada partit expliqués el seu parer.

La reunió del setembre no s'ha fet com tampoc s'han demanat opinions ni comentaris. En canvi si que s'han fet declaracions a la premsa tot defensant la bondat del possible tancament i cobrament per accedir al Parc Güell.

Els veïns i entitats que han participat en alguns dels debats a l’entorn del tema, la qualitat dels quals (els debats) deixarem que la valorin els propis actors, no han rebut cap document que apunti possibles línies d’actuació.

Per estalviar temps i no polemitzar al voltant de les formes i el tempo, millor anem directament al tema que ens preocupa.

Del document que ens lliura l’equip de govern podem extreure que hi ha una única gran proposta: el tancament perimetral de bona part del Parc Güell i el fet de fer pagar per entrar.

Com diria aquell, ja hi som !!

El debat a l’entorn del Parc Güell no és si cal fer pagar entrada o no, l’autèntic debat és com fer compatible la preservació del patrimoni arquitectònic amb l’ús social i veïnal.

És a dir, com fem possible garantir el bon estat dels elements arquitectònics, mantenir el gran nivell de visites, evitant la massificació, tot garantint l’ús del parc per a esbarjo dels veïns i veïnes dels barris limítrofs, l’ús esportiu espontani dels socis del CNC o d’altres esportistes que hi van a córrer, el pas dels nens i nenes que van a l’escola a través del parc i un llarg etc.

Des del Grup Municipal d’ERC a Barcelona creiem que és possible fer-ho tot compatible i tenim propostes al respecte. El dia 15 d’octubre explicarem les nostres propostes per al Parc Güell a veïns/es i entitats dels barris i escoltarem les propostes que sabem que ells també tenen.

Sant Antoni, Obert per reformes !!

2009-09-16T19:18:00.006+02:00

Comença el trasllat cap al Mercat Provisional ubicat a la Ronda de Sant Antoni. Amb aquest gest, simbòlic pel que implica de cara al futur i també pel que ha significat el Mercat durant aquests més de 125 anys. El Mercat porta associats noms importants per a Barcelona, projectat per l’arquitecte Antoni Rovira Trias i construït per l’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima i l’any 1882 va ser inaugurat per l’alcalde Rius i Taulet.

La reforma del Mercat implicarà un enrenou important, les obres són de gran calat i ben segur afectaran molt la vida quotidiana del barri. Una afectació que no només s’accepta sinó que ha generat una voluntat col.lectiva de posar-se tothom mans a l’obra i preparar-se per conviure i poder realitzar tota l’activitat, veïnal, comercial, de mobilitat.

En el debat del tempo sempre ha planat l’ombra de la construcció de la connexió del metro línia 2 des de l'estació de Sant Antoni fins a la FIRA-2, passant per Montjuïc.

Per diverses raons que, sense eufemismes podem anomenar manca de finançament, les obres no tenen data d’inici, la qual cosa ha fet créixer la preocupació al barri pel fet que un cop finalitzades les obres del Mercat es tornés a obrir el carrer Manso per fer la rasa, el mur pantalla i la pertinent volta que cobrirà el túnel, ja que aquest tram no es pot fer amb tuneladora.

Des del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona hem dut a terme diverses iniciatives i gestions per tal de convèncer al DPTOP la necessitat de, si més no, fer les obres d’aquest tram al mateix temps que les del Mercat, evitant així allargar els inconvenients que suposen obres d’aquesta magnitud.

Ara fa uns dies ens han fet saber que el Govern de la Generalitat ha acordat que: arribat el moment, quan s’esgoti el temps per iniciar les obres de forma que s’acabin juntament amb les del Mercat, es liciti el tram del carrer Manso per separat. Si el tram ja està adjudicat, i les obres no han començat, abans que el calendari atrapi les excavadores, s’obrirà el tram de l’Eixample, independentment que sigui un tros desenganxat de la galeria que estigui executant la tuneladora o que no ho sigui. És a dir, o bé es començaran les obres per aquella banda o bé, si comencen des d’un altre punt, s’emprendran els treballs als voltants del mercat.

Així doncs l’alegria és que “només” estarem uns 4 anys d’obres, uns anys que ens les haurem de pensar totes entre tots plegats per mantenir el barri obert, actiu i atractiu. Tot un repte que n’estic segur sabrem superar.

Comencem doncs; veniu a Sant Antoni, tenim obert per obres !!

Plaça de les Dones del 36, espai públic obert.

2009-08-17T13:47:00.005+02:00

Al marge del debat de si cal tancar a la nit els interiors d'illa o determinats jardins, cal recordar les diferències entre aquests espais i una plaça. Els primers han estat concebuts com a espai públic d'esbarjo, descans, joc i d'un cert aïllament, més o menys enjardinat, de l'entorn estrictament urbà.

En canvi una plaça, encara que sigui de nova creació, té vocació d'espai públic obert i de relació directa amb el seu entorn urbà, de punt de trobada i amb mixtura d'usos. (compte, que l'existència d'uns jocs infantils o una certa qualitat de l'espai no converteix una plaça en un parc...)

Així doncs, en el seu dia es va dir que l'espai generat entre els carrers de Santa Àgata i Torrent de l'Olla, com a resultat d'un projecte urbanístic, seria públic i que seria una nova plaça a Gràcia. Més tard es va decidir donar-li el nom de Plaça de les Dones del 36, per tant reafirmàvem que era una plaça. I finalment, els mateixos promotors del projecte han configurat l'espai de manera que hi haurà comerços i entrades als edificis d'habitatges, vaja com una plaça.

Així doncs crec que no és bona idea posar tanques per recloure l'espai a la nit, i m'explico.

En primer lloc tancar l'espai va contra la vocació del concepte "Plaça" i fins a avui no he vist mai una Plaça tancada i amb porters automàtics a la porta.

En segon lloc opino que s'ha de ser molt curós en les condicions d'ús de l'espai públic, per a que afectin a tothom per igual, evitant l'auto apropiació d'aquest. A l'espai que ens atany, si els comerciants de la plaça i els veïns de la mateixa han de poder accedir a les seves botigues i habitatges (cosa obvia) no els podem limitar l'accés de pas per la plaça, per tant estaríem generant una desigualtat de tracte a la ciutadania en relació a l'ús de l'espai.

En tercer, lloc la pròpia existència de locals comercials fa que els ciutadans hagin de poder accedir als comerços en els seus horaris d'obertura i, tenint en compte la llei d'horaris comercials, aquests podrien estar oberts en horaris molt més extensos que els previstos per al tancament de l'espai al vespre.

En quart lloc, les diverses normatives de seguretat, obliguen a que les sortides dels habitatges sempre estiguin disponibles, de manera que la sortida de l'espai sigui practicable sense cap mena de clau. Aquest fet comporta que la facilitat d'accés a l'interior de la plaça i la possibilitat d'obrir la porta des de dins generi la inseguretat que es volia evitar tancant l'espai. En aquest sentit cal tornar a recordar que els veïns i comerciants han de tenir accés, de manera que tenim un espai tancat, però fàcilment accessible, entre les portes d'accés a la plaça i les portes de les escales dels habitatges o els comerços.

Davant d'aquests elements, que considero raonables, crec que el millor que podem fer és replantejar les tanques de la Plaça de les Dones del 36 i treure-les. És clar que hi ha altres solucions mixtes, però les veig més complicades i enrevessades.

Carrer Palou, si és per idees aquí en teniu una !!

2009-07-17T12:48:00.006+02:00

ERC va presentar un Prec a la comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona celebrada el dijous 16 de juliol, el qual va ser acceptat i que deia en el seu redactat final: Que es procedeixi a realitzar un estudi integral de la configuració de l'espai urbà del barri de Mas Falcó per tal de replantejar els projectes d'urbanització previstos, i comptant amb la participació veïnal.

Així doncs el projecte d'urbanització del carrer Palou s'ha de replantejar i el nou plantejament ha de comptar amb la participació veïnal.

Aquests dies de debat intens he pogut anar seguint els arguments usats per part de l'equip de govern de l'ajuntament, així com els arguments dels veïns i veïnes. El cas és que estic convençut que és possible fer un nou plantejament per re-urbanitzar el carrer, comptant amb gairebé totes les aportacions.

Els objectius serien: soterrar els cablejats de línies elèctriques i altres serveis, mantenir l'arbrat, millorar l'accessibilitat (fer possible el pas d'una cadira de rodes...), garantir la mobilitat (accés amb vehicles) i facilitar l'aparcament.

Vistos els objectius i tenint en compte les característiques del carrer i del barri: absència de comerços, pendents, molt baixa circulació interna, manca d'aparcaments soterrats. Estaríem en disposició de fer una proposta.

Més enllà del debat sobre la necessitat de fer una rasa per ubicar la "caixa" per on ha d'anar el cablejat, el que hem pogut saber és que els arbres del carrer Palou (Robinia pseudoacàcia) són de gran fortalesa i que es ressenteixen molt poc pel fet d'afectar part de les seves arrels.

D'altra banda, és veritat que hi ha carrers a la ciutat que són de Plataforma Única i que al mateix temps es permet l'aparcament (a les fotos en teniu dos exemples).

Conclusió: si fem un carrer de Plataforma Única, perfectament viable donada la baixa intensitat de trànsit, tot el carrer es transforma en accessible, la qual cosa fa que no sigui necessari tallar els arbres més propers a les façanes. I com que és possible generar aparcament, només caldria fer-ho de manera que l'accessibilitat a tots els habitatges estigui garantida.

Ep, és només una idea !!

És l'hora de Pi i Margall

2009-06-17T14:24:00.003+02:00

Un dels objectius que ERC es va plantejar per a aquest mandat era la Reforma de l'Avinguda Pi i Margall. Tot i que no va ser inclosa a la primera redacció del Pla d'Actuació del districte (PAD), ERC ho va remarcar com a prioritat, finalment doncs la reforma de l'Avinguda Pi i Margall va ser inclosa a l'aprovació definitiva del PAD de Gràcia.

En un altre marc de negociació, ERC va donar el seu suport als pressupostos per al 2009 perquè, entre d'altres, es va incloure aquesta reforma com a acció a desenvolupar durant aquest any.

Així doncs, sent un objectiu del PAD, i havent estat prioritzat la seva execució durant el 2009 i tenint en compte que ja som al mes de juny, potser és el moment de posar fil a l'agulla.

Hi ha diverses raons que justifiquen aquesta necessitat:

La voluntat de generar un espai públic de qualitat, prioritzant el passeig per a vianants, seguint doncs els criteris del Pla de Mobilitat de Gràcia.
Consolidar l'eix comercial, reforçant l'empenta del comerç de la zona i aprofitar el potencial vertebrador del Mercat de l'Estrella.
Donar continuïtat al corredor que ve des de l'Arc de Triomf i que permet la connexió amb el Guinardó a partir d'un passeig de qualitat.

Per aconseguir això haurem de parlar de com ampliem voreres, garantim el pas del transport públic, guanyem petits espais d'estada, com donem pas a les bicicletes, etc.

Cal doncs iniciar un procés de debat comunitari per tal d'arribar a un consens d'actuació. Un procés que sense que s'allargui en el temps, ens permeti traçar unes línies bàsiques d'actuació per poder tancar el projecte i iniciar les obres.

Pel que a mi m'implica, em poso mans a l'obra.

El 24 fins al Carmel

2009-06-02T11:49:00.004+02:00

Un cop més hem d’assistir a una superxeria que es torna a focalitzar al Districte d’Horta-Guinardó.

El més de gener TMB feia una proposta de modificar el recorregut del Bus 24, ras i curt la proposta preveia ubicar el final de la línia al Parc Güell i fer un enllaç amb busos de barri per pujar al Carmel.

Tot i que és dubtós que TMB llancés la proposta sense consultar i tenir l’aval del Districte, no seria aquesta la fórmula per defugir l’error obstatiu comés per la Regidora, vejam sinó allò que s’ha anat dient:

Al Butlletí del Grup Municipal d'IC-EUIA del 29 de gener, en relació a la nova proposta de la línia del 24 diu: “Tenim la convicció de que és una bona proposta, que millora el servei al Carmel, que farà augmentar la freqüència, que evita l’acumulació d’incidències i que sols significarà un petit canvi d’hàbits per alguns usuaris. Com a ICV-EUiA recolzem aquesta proposta com una forma de suport al transport públic en un barri amb especial dificultats, en aquest sentit la connexió del 133 amb el metro d’Alfons X i de la futura estació de Sanllehy serà molt important.”

A tenor de la vehemència del text, hom diria que s’ho havien mirat i sabien de què parlaven.

Recullo un comentari publicat a la premsa, després del Plenari del Districte d’Horta-Guinardó del 5 de maig : “La regidora Elsa Blasco va explicar ahir que, des de la parada terminal de la línia 24 sortirà una nova línia, la 133, integrada per 4 busos més petits amb una freqüència de pas de 12 minuts.”

Ergo la Regidora defensa la proposta i li veu elements positius, tal com es diu també a la documentació lliurada al Plenari.

Per si queda algun dubte, després del Plenari el Conseller Tècnic del Districte rebla al seu Bloc: “Les millores proposades per TMB són clarament beneficioses pel barri”.

Així doncs, el 21 de maig ERC fa la següent proposta a la Comissió de Mobilitat i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, la qual s'aprova per unanimitat:

"Que la línia 24 d’autobusos mantingui el seu actual recorregut alhora que s’estudien les possibles actuacions a desenvolupar per tal de millorar la seva circulació en el seu últim tram del carrer Dr Bové."

Al web elCarmel.net queda reflectida la noticia d’aquesta manera: “S'ha aprovat de forma unànime la proposició presentada per Esquerra a la comissió de mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona que garanteix que la línia de bus 24 (Paral.lel-Carmel) mantindrà el seu actual traçat...”

Finalment, avui llegeixo a la premsa que la Regidora ha enviat una carta als veïns on hi consten les següents línies: "...he pres la decisió de demanar a Transports Metropolitans de Barcelona que no faci efectius els canvis a la línia i per tant mantingui l'actual recorregut de l'autobús de la línia 24... " "...Conscients igualment de les dificultats de trànsit i seguretat que presenta la línia, estudiarem a fons totes les mesures que puguin contribuir a millorar el servei de la línia 24..."

És a dir, exactament el mateix text aprovat a la comissió. Per tant obviant que la proposta havia quedat retirada des del moment mateix de la Comissió de Mobilitat i és d'aplicació per mandat propi d'aquesta.

A partir d'aquí només em resta que consultar diccionaris diversos per tal d'esbrinar quines paraules resumeixen aquests tipus d'actuacions per part d'un càrrec public.

Actuació consistent a adequar una conducta segons les circumstàncies del moment que siguin més afavoridores i, per tant, allunyant-se dels principis morals o d'un pla programat.

Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge.

Engany pel qual hom fa prendre quelcom pel que no és.

Truc emprat per a fer un joc de mans, que ha de passar inapercebut a l'espectador

Error que produeix una discrepància entre la voluntat i allò que es diu o declara

16 de maig, Cadena Humana al Castell de Montjuïc

2009-05-06T14:20:00.006+02:00

Les dificultats per aconseguir la cessió del Castell de Montjuïc indiquen que segueix sent una plaça que Espanya usa per dominar Barcelona.

La memòria històrica no és neutra ni apolítica i la presència del Ministeri de Defensa en la nova composició del Consorci gestor només s’explica com una rèmora de l’Espanya d’Espartero, per això l'exèrcit mai ha volgut deixar d’estar al castell perquè és una plaça de privilegi per controlar Barcelona la qual cosa afecta clarament al model de ciutat perquè deixa Barcelona com a capital de províncies sotmetent-se a una imposició del govern espanyol.

Defensem Barcelona, com a capital de Catalunya i de la llibertat, el castell de Montjuïc per a la ciutat i sense condicions.

Per la memòria dels afusellats el 4 de maig del 1897: Lluís Mas, Josep Molas, Antoni Nogués , Joan Alsina i Tomàs Ascheri, per la memòria dels afusellats el 13 d'octubre del 1909: Eugeni del Hoyo, Antoni Malet, Ramon Clemente, Josep Miquel i Baró i Francesc Ferrer i Guàrdia, per la memòria del President Lluís Companys afusellat el 15 d'octubre del 1940, per la memòria de les víctimes dels bombardeigs a Barcelona des del Castell el 1842 (Espartero) i 1843 (Prim), per la memòria de tots els repressaliats: obrers, polítics, intel.lectuals, que van patir empresonament, tortures i mort durant la vaga de la Canadenca el 1919. Per tots els empresonats, torturats i assassinats per la repressió feixista des del 1939 al 1975.

Dissabte 16 de maig, 11'30h, cadena humana al Castell de Montjuïc

Montjuïc per la Pau
Portabella.cat
Esquerra Barcelona

Verd estratègic i confusió.

2009-02-20T11:42:00.006+01:00

Totes les ciutats es doten d'uns espais verds que, per la seva posició i configuració estratègica, són cabdals per a la política local. I ho són per fer les ciutats més habitables, facilitar espais de descompressió, en definitiva ciutats més amables. D'aquí que la tendència sigui planificar, a partir de gestions urbanístiques, les reserves de sòl, la compra i protecció d'espais, la limitació d'edificacions, etc.

El projecte dels Tres Turons formaria part d'aquest entramat estratègic de verd urbà, que va més enllà d'un parc de barri. Ara bé, a l'actual proposta dels Tres Turons no s'hi arriba per un raonament estratègic per part de l'equip de govern de la ciutat, s'hi arriba a partir de la proposta d'ERC de desencallar el tema i solucionar definitivament els més de 40 anys d'afectació urbanística, és a dir per a que la gent sàpiga definitivament a què s'ha d'atendre.

Però en canvi l'explicació del projecte es fa a partir de la teòrica gestió del verd estratègic de la ciutat i, per deixar-ho ben palès, a la introducció del projecte esmenten diversos parcs de la ciutat que, a diferent escala, estaríem d’acord en que representen la idea de verd estratègic.

Vejam: Parc de la Ciutadella, tot i la seva importància encara no té el Pla director aprovat que hauria de definir el seu futur i concretar-ne els elements. S'intenten fer propostes parcials, edificis històrics, zoo, Parlament, però sense cap criteri de lògica comuna que és el que hauria d'aportar el Pla Director.

Al parc de Montjuïc, ERC va haver de fer una proposta de moratòria Urbanística i forçar l’elaboració del Pla director, previst per a la primavera vinent, seguint els criteris del procés de participació realitzat.

Finalment a Collserola s’acumulen un seguit de contradiccions, les quals se sumen al retard del Decret de Creació del Parc Natural que ha de fer el Departament de Medi ambient. Mentrestant, es proposen equipaments tallant la connexió de la ciutat al Parc, es tallen arbres per fer una muntanya russa o s’asfalten camins “provisionalment” per donar pas a diverses obres.

Tots aquests elements, juntament amb el retard del Pla director del Parc Güell, les crítiques constants a la gestió de determinats parcs, la precària situació de neteja de petites zones forestals en diversos espais de la ciutat, etc. Són elements que abonen un dubte raonable respecte la gestió del verd a la ciutat, tant a nivell concret com a nivell estratègic.

Crec que el Parc dels Tres Turons forma part d’això que anomenem verd estratègic, però entenc els dubtes i els comentaris incrèduls de veïns i associacions donada la manca de coherència que té la gestió del verd al conjunt de la ciutat.

Barcelona pot implicar-se en els processos de pau en la Mediterrània

2009-02-11T13:16:00.001+01:00

Uns amics a Lesseps

2009-02-05T11:38:00.002+01:00

L'altre dia vaig poder assistir a la trobada que van organitzar els membres de la nova associació Amics de Lesseps, a Josepets, com no, allà on es va iniciar la tasca veïnal per plantejar una proposta diferent per al projecte de remodelació de la plaça.

d'Un altre Lesseps és Possible a Amics de Lesseps han passat uns anys i, els mateixos actors, han canviat els plànols i el debat sobre mobilitat, espai públic i urbanisme d'aquells dies intensos a Josepets, per teatre, abraçades, rock, guitarra, titelles, en definitiva: cultura, veïnatge, cohesió i compromís.

Ho vaig dir el dia de presentació del projecte de la plaça Lesseps amb l'inici de les obres, i ho torno a dir ara, menys solemnement:
-La plaça Lesseps com a punt de trobada i no com una frontera.
-L'espai públic de qualitat, l'escola i la biblioteca, juntament amb el compromís veïnal, el fan un espai d'alta qualitat (humana), amable i de barri.
-La plaça Lesseps és també centre ciutat (una peça d'allò que diem policentres), intercanviador per a la mobilitat, ròtula d'unió entre els barris de Gràcia.

Està molt bé que, avui en l'actual context, algú ens recordi que tenim uns amics a Lesseps.

Federem-nos amb els nostres drets (FEEC)

2008-11-30T13:40:00.002+01:00

Proposta

Federem-nos en qualsevol de les modalitats d'assegurança previstes a la FEEC, vegeu quadre de preus, sense demanar l'habilitació a la FEDME, que costa uns 10 euros més i no aporta cap servei més. I demaneu, al mateix temps, que s'inclogui el logotip de la UIAA al carnet.

Per això m'he adherit a la campanya deshabilitem la FEDME: http://www.muntanyacat.blogspot.com/

Com a mostra d'allò que fa la FEDME aquí teniu una noticia recent:

Ofensiva de la FEDME contra la selecció catalana de curses de muntanya

La selecció catalana de curses de muntanya, actual campiona del Món per equips, podria desaparèixer per culpa d'una maniobra de despatxos instigada per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya (FEDME). Els atletes, molts dels quals són del Pirineu o bé hi entrenen habitualment, serien obligats a competir amb un únic equip estatal.

Segons una informació publicada pel diari El 9 Esportiu, la Federació Espanyola està impulsant la creació d’una nova federació internacional, anomenada ISF, que prendria el lloc de la ja existent FSA.

En l’actual Copa del Món es permet la participació tant de federacions com d’equips privats. Això permet que hi puguin competir, entre d’altres, les seleccions de Catalunya i el País Basc. El nou organisme, però, vol eliminar aquest dret i obligar els atletes catalans a competir per Espanya. Això implicaria corredors com Kilian Jornet i Agustí Roc (actualment a l’equip privat Salomon-Santiveri), a més a més de la totalitat de l’equip català. D'entre els atletes que han guanyat la Copa del Món individual amb la selecció catalana, també hi ha l'alturgellenca Anna Serra.

Segons les mateixes informacions, el més paradoxal d’aquesta ofensiva contra la selecció catalana és que els impulsors són dos catalans: Jordi Marimon (excap de comunicació de la FEEC i ara directiu de la FEDME) i Joan Garrigós, president de la FEDME. Cap dels dos no va informar a la FEEC sobre la discussió dels nous estatuts internacionals, suposadament amb la intenció que Catalunya en quedi exclosa.

La Federació Catalana ha rebut la notícia amb resignació, tenint en compte que són els organismes catalans els que més suport econòmic i moral donen als altletes locals de curses de muntanya. Així, per exemple, la Generalitat està pagant una beca a Kilian Jornet per als estudis d’Educació Física a Font-Romeu.

El president de la FEEC, Anton Fontdevila, lamenta que mentre ells posen els mitjans i la formació, la Federació Espanyola es vulgui quedar amb els èxits. Malgrat tot, Fontdevila posa en dubte que el nou model sigui viable, ja que una part important dels diners de les curses de muntanya encara prové de les inscripcions d’atletes amateurs.

Un espai públic menys públic ?

2008-11-17T15:32:00.002+01:00

Durant el Consell de Barri del Camp del Grassot, el Regidor de Gràcia va fer pública la "seva proposta" de pal·liar, en part, la manca d'equipaments públics al barri. La "seva proposta" rau en convertir part del que avui és una plaça pública en un edifici que contingui diversos espais.

No crec que sigui la manera de fer una proposta com aquesta i menys si tenim en compte la correlació de forces al Districte i a l'Ajuntament, on caldrà trobar prou complicitats per modificar aquest espai.

Si el regidor de Gràcia hagués volgut fer les coses bé i no jugar a fer el "saltimbanqui" de propostes al marge del PAD, li hagués pogut dir allò que penso d'aquesta proposta, per tal que s'ho repensés i fes marxa enrere abans de fer-ho públic.

No és una bona idea voler crear equipaments, que són necessaris, en detriment de l'espai públic. Encara ho és menys en un barri dens, com el Camp d’en Grassot, amb pocs espais lliures. La Sedeta és avui un pol important d'equipaments: el Centre Cívic, l'IES l'escola, etc. Tots necessiten un espai lliure per estendre la seva activitat, cal recordar que l'IES i el Ceip comparteixen el pati que és a l'hora pista esportiva.

I, si fem créixer el radi d'acció immediat a la Sedeta, tenim que hi ha una altra escola a l'altra banda del carrer. En definitiva, una massa social prou extensa com per poder disposar d'un espai públic com la plaça de la Sedeta.

Parapetar-se en el fet que tota la plaça de la Sedeta està qualificada d'equipament per justificar l'edificació, no és res més que un nou error d'interpretació d'allò que en el seu dia va ser la recuperació per a la ciutat de l'antiga Sedeta: recuperació del patrimoni arquitectònic, dotació d'equipaments i guanyar espai públic.

Antigament d'això se'n deia desvestir un sant per vestir-ne un altre.

Cobrament dels rescats a muntanya, ja hi som !!

2008-10-21T20:20:00.002+02:00

Davant la noticia apareguda al diari AVUI, on es ressalta la voluntat del Departament d'Interior de cobrar els rescats a la muntanya, avui només copiaré el que va dir la FEEC l'11 de novembre del 2004, i em reservo per més endavant les meves reflexions personals.

"Primer.- Encara que no sigui tasca de la federació valorar la procedència de l'establiment de taxes que gravin els serveis públics, volem denunciar el greuge comparatiu que patirem, com a catalans i com a muntanyencs, si quedem sotmesos al pagament dels rescats.
Com a catalans el greuge es posa de manifest quan prenem en consideració que els nostres veïns d'altres comunitats en cap cas han de pagar el rescat i, a més a més, està a càrrec de la Guardia Civil que la paguem entre tots.
Com a muntanyencs ens creiem discriminats ja que tan sols es preveu el cobrament dels rescats en "zones de muntanya" i no en altres espais de la nostra geografia on es poden produir les mateixes situacions "imprudents o temeràries" (mar, platges, rius, torrents, pantans, coves, avencs, etc.).

Segon.- No podem acceptar de cap manera que l'amenaça de cobrament dels rescats ens dificulti tant la pràctica individual del nostre esport, com el desenvolupament de les activitats socials de les nostres entitats. No es pot oblidar que som esportistes i els primers interessats en que la pràctica del nostre esport es faci en les màximes condicions de seguretat.

Tercer.- Denunciem que la manca de precisió en que es proposa l'establiment de la taxa no permet una distinció clara entre l'esportista que vol assolir una nova fita, que sempre té un risc, i desgraciadament pateix un accident, i la persona que sense cap preparació accedeix a la muntanya. Qui i com determinarà l'existència de "conductes imprudents i temeràries"?.

Quart.- Som conscients que els serveis de rescat han d'intervenir massa sovint en situacions originades per persones que van a la muntanya sense la preparació i equipament adequat, en circumstàncies que es podrien resoldre amb uns mínims coneixements.

Creiem que per evitar aquestes intervencions motivades pel desconeixement i abús, s'haurien de realitzar campanyes de sensibilització i prevenció dirigides especialment a les persones que no són practicants habituals de les activitats a la muntanya i que ocasionen la majoria de les intervencions dels equips de rescat.

Per a la realització d'aquestes campanyes ens posem totalment a disposició de l'administració.

Cinquè.- La prevenció d'accidents en la pràctica dels esports de muntanya s'ha de fonamentar en la formació dels practicants. Aquesta ha estat una tasca constant de les nostres entitats i federació, i és actualment la nostra principal preocupació i objectiu. Lamentablement no sempre tenim facilitats per tirar-la endavant i en aquest moments topem amb una normativa legal que dificulta a la federació la formació dels instructors voluntaris de les entitats.

Per aquests motius,

DEMANEM

1.- Que s'estableixin les corresponents mesures per tal que el possible cobrament dels recats no afecti als esportistes federats practicants dels esports de muntanya i es clarifiquin les situacions en que es podrà aplicar la taxa.

2.- Que regularment es facin campanyes preventives informant dels riscos d'afrontar les activitats a la muntanya sense la preparació física i la formació tècnica adequada, i de la necessitat d'informar de les condicions adients per a la seva pràctica. Campanyes dirigides especialment a les persones que no són practicants habituals.

3.- Que se'ns facilitin les eines per ajudar-nos en la nostra tasca formativa dels esportistes que volen practicar els esports de muntanya amb la preparació tècnica adequada i les màximes garanties de seguretat, única forma de minimitzar els accidents de muntanya.

Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya"

ERC Barcelona, també és capital.

2008-10-07T10:40:00.006+02:00

En els diversos debats realitzats aquests dies entre els candidats a la presidència de la Federació de Barcelona d'ERC, s'ha anat comentant diverses propostes i punts de vista sobre el paper del partit a Barcelona i, amb certa insistència, hi ha qui ha parlat quasi en exclusiva del Grup Municipal d'ERC a Barcelona.

És clar que un dels papers de la Federació de Barcelona és la política municipal, a través del seu grup. És clar que és important que Barcelona hagi marcat un punt d'inflexió quedant-nos a l'oposició a l'ajuntament, és clar que el paper dels casals d'ERC als districtes és fonamental per fer política de barri i de proximitat. Però Barcelona és molt més que la feina municipal, per ella mateixa molt important tenint en compte que parlem de la capital del país, Barcelona (insisteixo) com a capital també "és grup parlamentari a Madrid" i també "és Grup parlamentari al Parlament de Catalunya" i "és Àrea Metropolitana" i "es Consell Comarcal del Barcelonès" i "és grup al Parlament Europeu" i "és Diputació de Barcelona" (això darrer esperem que per pocs anys més), "és àmbit universitari i de recerca","és grans infrastructures", "és col.laborar amb aquells municipis que ho necessitin", "és fer d'altaveu i avanguarda d'allò que passa al país", "és moltes Barcelones en 73 barris", "és ciutat cosmopolita i oberta al món", "és ciutat observada".

Doncs si, ERC Barcelona també és tot això, molta feina, esforç, aprendre, coratge, investigació, picar pedra, ànim i desànim, voluntat, estimar la ciutat, estimar el país.

I tot això només és possible amb la unitat, el divendres dia 10, necessitem un gran resultat per poder unir Barcelona i fer una executiva plural, compromesa, que treballi amb rigor i independència, per provocar el canvi a l'Ajuntament de Barcelona siguent la tercera força de Barcelona, decidint quin serà el proper govern de la ciutat i treballar el model de ciutat d’ERC.

Jo votaré l'Oriol Amorós, per una Barcelona Oberta, unida i forta.
barcelonaoberta.cat

Barcelona Oberta

2008-09-17T17:38:00.006+02:00

En aquest nou procés de renovació de càrrecs a les diferents regions d’ERC, he de dir que, pel que fa a Barcelona, li he estat donant algunes voltes, potser per allò de la proximitat, i per variar hi he trobat alguns interrogants...

Crec que podríem començar preguntant-nos quin és el paper d'ERC a Barcelona, partint prèviament d’una reflexió al voltant de quin és el paper de Barcelona com a capital de Catalunya.

Lideratge de capitalitat, altaveu d'allò que passa a tot el país, fomentar els debats urbans, el port d'entrada i sortida d'idees, el lligam de la identitat amb el cosmopolitisme.

Som una part important d'un partit de Catalunya, però també som un partit que està a una de les capitals punteres de caràcter mundial. La gent mira Barcelona, l'envegen, la copien, li porten idees, competeixen, hi col·laboren. Barcelona està observada pel món (com moltes altres ciutats), per tant, en certa manera, ERC a Barcelona també és observada perquè en formem part. Així doncs, observats pels de fora i pels de dins queda clar que la reflexió sobre el nostre paper no només està vinculada a la nostra pròpia capacitat d’acció i àmbit territorial.

Un dels papers d'ERC a Barcelona ha de ser captar: talent, idees, informació, saber qui mou les coses, tenir contactes. I això s'aconsegueix anant als llocs (festes, sopars, reunions, inauguracions. També s'aconsegueix relacionant coses i gent, fomentant reunions entre diverses associacions. Trobant-nos entre militants de diversos casals. Fomentant la relació amb altres casals de fora de Barcelona.

ERC serà potent si ho és a Barcelona, i a Barcelona serem potents si som capaços de construir una xarxa que ens connecti. És clar que el paper dels militants és cabdal i la formació és vital en el marc d'aquesta xarxa.

No cal dir-ho, però la distància entre el militant no actiu i el simpatitzant és molt petita, per això pren més força que mai el paper dels quadres del partit, i més amb l'actual capacitat d'incidència a través dels mitjans tecnològics. Tothom pot fer un bloc, participar a un fòrum obert, obrir un facebook, etc.

Amb l'Oriol Amorós compartim bona part d'aquestes reflexions i inquietuds, no és estrany doncs que ens faci propostes engrescadores per al futur d’ERC a Barcelona, que treballen en aquesta línia i que es proposen un camí obert cap a la modernitat, el pluralisme, la democràcia, els valors republicans i la Independència.

Amb treball en equip, amb treball rigorós, amb treball eficient, valent i optimista.

http://barcelonaoberta.cat

2008-09-09T11:37:00.001+02:00

Una ciutat i tres turons...

2008-09-02T12:10:00.005+02:00

Per fi aquesta tardor podrem discutir i aprovar (?) el futur de l'anomenat projecte dels Tres Turons. Això és possible gràcies a l'acord establert entre el govern municipal i ERC, a redós de l'aprovació inicial del projecte de reforma del barri del Carmel que, a més de modificar profundament el projecte esmentat incloïa la necessitat de desbloquejar també els Tres Turons, per la proximitat urbana, pel temps que fa que s'hauria d'haver aprovat i pels anys (masses) d'afectació que han patit tots aquests veïns i veïnes d'aquests barris.

Hi ha elements de consens que són importants: tothom considera que cal abordar el projecte dels Tres Turons per donar-li una sortida, també hi ha la consideració que aquests és un projecte que cal pensar-lo des de la seva doble vessant, els barris i veïns afectats i la ciutat en el conjunt.

Des d'ERC partim també d'aquest consens, és per això que hem fet la proposta d'abordar ja el tema i és per això també que definim uns criteris (discutibles, per suposat) a partir dels quals creiem que ha de pivotar la proposta.

La realitat urbana dels barris dels Tres Turons, tants anys després, és molt complexa, la qual cosa ens porta a pensar que un dels criteris que ha de prevaldre és la màxima desafectació possible d'habitatges, sobretot de construcció compacta, i la consolidació urbana d'aquests.

També caldrà abordar solucions innovadores, tant pel que fa a les propostes urbanes, com per a la pròpia gestió dels sols i patrimonis, en aquells àmbits de construcció aïllada.

Hi ha també avui una realitat d'espais lliures i una possibilitats de continuïtat d'aquests que, sumada a la necessitat del conjunt de la ciutat de dotar-se d'espais naturals de qualitat i continus, fa que pensem que la ciutat no pot renunciar a un model urbà a cavall entre els espais naturals i els espais urbanitzats.

En tot aquest projecte cal tenir en compte a la gent que hi viu, els afectats, els veïns propers, la relació amb els barris... És per això que la gestió del projecte també té una part que mereix ser atesa en el marc d'un acord global. Que tothom tingui accés a la informació, que hi hagi assessorament legal per als afectats, que s'acompleixin els terminis pactats, que no s'usin excedents de sòl per fer més habitatge que el necessari per als possibles re allotjaments...

Com deia, aquesta tardor que tot just estrenem en parlarem, de la ciutat i dels tres turons.

Deixi-ho córrer Senyor Aristóbulo !!

2008-07-17T17:43:00.003+02:00

El Director de Clear Channel Espanya ha fet unes declaracions a l’agència EFE en les que defensa la seva gestió del servei del Bicing i imputa una mala percepció dels ciutadans del que ell considera que hauria de ser el servei.

Amb aquestes declaracions, el senyor De Juan deixa ben clar que l’empresa no està preparada ni tècnicament ni mentalment per gestionar un servei públic a Barcelona.

És inadmissible que algú que presta un servei públic a la ciutat carregui contra els seus ciutadans/es imputant-los el deficient servei que es presta.

Algú que pensa que les expectatives dels ciutadans de Barcelona respecte un servei públic són massa elevades, és algú que pensa que Barcelona és una ciutat provinciana i de segona, a més, cal tenir en compte la mentalitat amb la que es presta el servei públic que, en aquest cas, a tenor de les declaracions del Sr. De Juan , és despòtica i proteccionista, tractant els ciutadans usuaris de súbdits que no saben de que va el tema.

Així doncs, per la mentalitat en la que es presta el servei públic, per la deficient capacitat tècnica de donar un servei normalitzat i per la consideració que Barcelona no ha de tenir un servei de més qualitat, crec que Clear Channel no està preparada per continuar la gestió i ha de cedir aquesta a l’Ajuntament de la ciutat.

El director de Clear Channel no pot demanar comprensió pel fet que fa només un any i mig que està en funcionament el Bicing, quan són els responsables polítics de l’Ajuntament i la mateixa empresa que han accelerat la implantació del Bicing reduint el calendari previst gairebé dos anys, apostant per la quantitat i l’extensió del servei en contra de la qualitat d’aquest.

Em sorprèn de la banalització que fan els responsables de la gestió del Bicing del sistema informàtic, anunciant petites correccions però no abordant un canvi profund en el conjunt del sistema, quan és el causant de la major part d’aturades del servei.

Recordem que l’adjudicació de la gestió del Bicing a Clear Channel es va fer amb una proposta econòmica que estava molt per sota del que es consideraria lògic en una gestió complexa com aquesta, el resultat de la qual han estat els continus dèficits del servei.

El govern municipal i els responsables de mobilitat de la ciutat haurien de fer un pensament i demanar formalment que Clear Channel deixi de gestionar el servei del Bicing.

ERC: Unitat versus realisme 2.0

2008-05-27T10:41:00.010+02:00

No sóc dels que acostuma a parlar d'unitat com a concepte vague, poètic o místic. Tampoc en parlo com si caigués del cel o interpretant una falsa innocència.

Si parlo d'unitat és per pura necessitat i realisme. Necessitat per que és més que evident que des de fora del partit hi ha sectors polítics i socials que ens volen dividits, trencats i desmotivats.

Tampoc faig una anàlisi del realisme de tipus filosòfic, vaja no entro en el debat del Realisme Platònic, ni en les aportacions al tema de Bertrand Russell.

Realisme per que, tal i com estan les coses, amb els suports més o menys majoritaris, o guanyem tots o ningú guanya. És a dir, és més que previsible que ni el Secretari General ni el President sortints tinguin una majoria aclaparadora, la qual cosa fa que la futura direcció del partit hagi de ser multi-representativa. I això no implica deixar-ho tot igual, és clar que ser realista també significa que s'han de canviar coses, a nivell intern i a nivell extern.

Per tant, tothom serà necessari al partit. És veritat que podem caure en la temptació (i/o debilitat) d’utilitzar el qüestionament a l’altre per autoafirmar-te. El problema és que l’autoafirmació a partir del qüestionament de l’altre no genera lideratge, i una voluntat expressa de negació de l’altre ens porta a una sensació d’haver d’escollir, d’anar a la contra d’ algú, per tant, a la contra del mateix partit.

Aquí és on precisament entra en joc la perversió de la dinàmica externa, amb l’espectacle d’enquestes “populars” inclòs. Han aparegut enquestes a diversos mitjans on, d’una manera o altra, es dona a escollir als votants entre úniques opcions. O un o l’altre, és a dir, contra l’un o contra l’altre, per tant, el resultat, sigui quin sigui, sempre va en contra d’ERC, ja que l’enquesta té implícita una negació de part del partit.

Deixem doncs que els i les militants d’ERC s’expressin el dia 7, i això és un dels nostres principals valors (ja ho he comentat en algun altre article), els quals sumats al ideari, la voluntat rupturista, la proposta de referèndum 2014, el valor assembleari de democràcia interna, l’estructura territorial municipalista, configuren un partit amb molta força.

A partir del dia 8 hem de defugir generar una situació de tensió, basada més en una lluita de noms i correlació de forces que en una lluita de caràcter ideològic – organitzatiu – metodològic...

No podem estar constantment estressant excessivament la militància i els electors/es. No es tracta ara d’analitzar raons, estratègies ni posicionaments. Es tracta que entenguem que els nostres moviments (tant els interns com els externs), no poden quedar vinculats a la immediatesa, la precipitació o la voluntat de superar una sensació de qüestionament personal a base de gestos (de vegades encertats, de vegades no tant).

En política la gesticulació cal fer-la com si actuessis a càmera lenta, ja que la imatge que es reflecteix sempre té la tendència a accelerar-se. (Això succeeix per la pròpia dinàmica del periodisme, pel valor volgudament afegit que s’afegeix des de determinades editorials i, potser també, per la pròpia ideologia i objectius del partit.)

És per això que un gest determinat, fet amb un suficient marge temporal i amb unes formes impecables, pot acabar tenint un suport majoritari i uns comentaris favorables. Contràriament si el mateix gest es fa reduint el marge de temps (la presa no és bona consellera en política) i amb formes que generen dubtes raonables, el resultat és de crítica global i rebuig ciutadà. El resultat és que el mateix gest té la seva validesa política i raonable, sobretot amb caràcter intern, però genera estrès pels resultats de l’impacte que acaba derivant.

Sembla un tòpic, però allò que ens demana la gent és un debat d’idees. Idees de com dirigir el partit, quina ha de ser la seva estructura, si hi ha d’haver dirigents a les institucions i quants, com explicar l’estratègia acordada a la Conferència Nacional, com abordar una campanya de captació de militància, com fer una estratègia de comunicació que traspassi la permeabilitat dels grans mitjans, quin paper han de tenir les federacions, com juga la Capital de Catalunya amb l’estratègia global del partit... I després l’equip idoni per tirar endavant tot això.

Ja ho he dit al començament de l’article, no faig una aposta per la unitat des d’una pressuposada innocència, tinc molt clar que caldrà molta dosi de capacitat d'aprenentatge, de consens, d’entendre que tothom és necessari, de lleialtat, de compromís, de paraula, de fermesa, de claredat, i també de disciplina.

En fi, crec que un punt de realisme no ens vindria malament.

Debat intern, intern...

2008-04-23T10:49:00.004+02:00

Ara fa uns dies deia que a ERC ens calia fer un debat molt centrat en la reflexió interna, i per aconseguir-ho es feia necessari un escenari sense xou mediatic ni interferències.

No crec que ho haguem aconseguit del tot, però si que és veritat que hi ha enrenou i debat arreu del partit, i aquest no acaba de traslladar-se als Media, en part perquè les coses domèstiques no interessen a la majoria, en part perquè el que es parla, majoritàriament, està lluny del caos en el que molts ens volen projectar.

A mesura que els debats i processos congressuals interns d'altres partits s'apropen, la rialla sorneguera amb la que alguns personatges ens miren de reüll s'esvaeix, és clar, alguns d'aquests processos no son un bon exemple de democràcia interna. No ho són ni aquests ni els que, sense obrir cap procés congressual, provoquen relleus sortint per la porta del darrera, sense deixar-ho ben bé del tot, com si d'una herència es tractés.

Des d'ERC ja podem dir que hem guanyat una batalla, ara, abans del congrés. El fet d'escollir la Secretaria General i la Presidència amb sufragi universal entre tots els militants, és un pas endavant en la modernització de les estructures del partit, que tindrà la seva transcendència més enllà d'ERC. Aquest procés té un valor afegit per ell mateix que, segurament, ens permet connectar millor amb la ciutadania, recelosa de la política i dels processos polítics.

Així doncs, sigui quin sigui el resultat de la jornada electoral i del congrés d'ERC, serem nosaltres qui ens puguem mirar sorneguerament els comentaris i els processos interns dels altres partits.

Hi ha un altre debat, que s'està amplificant pels Media, que te a veure amb els reptes de futur i les estratègies per avançar, poc o molt, cap a espais de sobirania. En el mateix article amb el que em referia al inici deia: Estaria bé que la reflexió es faci en benefici del projecte independentista i de l'objectiu polític del referèndum del 2014.

Doncs em reafirmo amb el que vaig dir. L'objectiu del 2014 és polític i com a tal és oportú, ja que ens situa en una voluntat d'avenç nacional, una fita que esperona la gent a treballar en un projecte que, encara que difús, té les suficients dosis d'èpica i de realisme com per generar adhesió i il·lusió.

A més, aquest objectiu té altres avantatges, el primer és que no l'hem de veure com una estratègia estricta de partit, ans al contrari, l'estratègia hauria de ser que se sumessin el màxim nombre de partits possible. El segon és que, pel seu caràcter transversal, treballar per l'objectiu del 2014 es pot fer des de qualsevol estructura, ja sigui de partit polític, ja sigui d'entitat cultural o esportiva, ja sigui de forma individual. I el tercer avantatge és que, com a objectiu polític, és compatible amb d'altres objectius conjunturals, tècnics, sectorials, de més o menys importància i/o valor, com ara el Concert Econòmic o les Seleccions Esportives Nacionals.

Encara ens queden molts dies fins el 7 de juny, continuem parlant.

El Pla de Mobilitat de Gràcia i les Motos.

2008-03-26T18:12:00.002+01:00

Ara que ja podem començar a tenir dades suficients i veure amb més perspectiva l'aplicació d'algunes mesures del Pla de Mobilitat, potser és el moment de pensar com fem més passos endavant, al mateix temps que revisem allò que s'ha fet.

Podríem caure en l'error de simplificar l'oportunitat del Pla de Mobilitat, reduint el debat al funcionament d'un mecanisme o la mobilitat d'un determinat carrer, etc.

És evident que s'han de revisar alguns punts concrets de les Superilles, com ara les famoses Pilones, les quals, per causes diverses no han estat un bon exemple d'utilitat, de respecte per part d'alguns conductors i de gestió eficaç. Però insisteixo, crec que aquest no és el debat.

A simple cop d'ull, ens podem posar d'acord que actualment allò que pot distorsionar el Pla de Mobilitat de Gràcia és la mobilitat en moto. Ep !! tampoc podem caure en l'error de culpabilitzar la moto de totes les distorsions que es creen en l'àmbit de la mobilitat gracienca. És veritat que la moto ha aportat agilitat i descongestió, potser per això Gràcia és l'àrea de Barcelona amb un índex més alt de motos matriculades.

Ara bé, l'índex propi de motos, sumat a l'índex de motos que provenen de fora del barri, ens generen distorsions en l'ocupació de l'espai públic, que vam quedar que el volíem recuperar per als vianants, ja sigui en l'aparcament, ja sigui en circulació, tot i tenint en compte que les motos acaben passant per qualsevol carrer sigui restringit al trànsit o no.

Així doncs, crec que el nou pas estratègic a fer en el marc del Pla de mobilitat de Gràcia és una línia d'actuació per a les motocicletes i ciclomotors. Aquesta actuació, o millor dit, conjunt de mesures aplicables al món de la moto, ha de comptar amb les pròpies oportunitats i avantatges que té aquest mitjà de transport en una ciutat densa i compacta com Barcelona. Ha de comptar amb els objectius generals del Pla de Mobilitat, les infrastructures existents, la complicitat dels usuaries/es de la moto i dels sectors professionals. Ha de ser, en definitiva, un conjunt de mesures que vinguin des del consens i la voluntat, de tothom, de treballar per anar millorant la qualitat de vida de Gràcia i el conjunt de la ciutat.

Sóc conscient que un debat com aquest no és fàcil, però com tot, si hi ha voluntat i empenta, és possible.

Hi ha tics que no marxen !!

2008-03-26T12:33:00.002+01:00

Som a dimecres 26 de març, acabo de rebre una nota del districte de Gràcia, del qual soc President, comentant que "s'ha decidit" fer la inauguració de la nova Caserna de la Guàrdia Urbana, aquest dissabte dia 29 a les 12h. Amb una invitació feta i signada únicament per l'alcalde de la ciutat.

La iniciativa i construcció d'una nova caserna per a la Guàrdia Urbana sorgeix en el mandat anterior, la qual cosa ens permet alliberar un espai molt essencial per a l'escola Reina Violant.

En tot el mandat del 2003-2007 mai hi ha hagut cap acte institucional convocat unilateralment per l'Alcalde de la ciutat i sempre hi van tenir papers destacats el Regidor del districte i el President.

Aquesta convocatòria unilateral em sembla una manca de respecte al territori, una manca de respecte institucional al Districte de Gràcia i una manca de tacte cap a la persona que va iniciar tot el procés, sent com és l'actual President del Districte de Gràcia.

Si convenim que l'autoritarisme i la manca de sentit institucional i democràtic són tics de caire negatiu, i convenim, també, que hi ha tics que difícilment marxen, cadascú que arribi a la conclusió que vulgui...

ERC, ara ens cal reflexió interna.

2008-03-10T13:13:00.005+01:00

Efectivament, com gairebé tots/tes els militants d'ERC, penso que cal fer una reflexió de caràcter intern i per això crec que són indispensables algunes dosis de bones condicions per a la reflexió.

Primer de tot, penso que ha de ser un debat intern, dels militants d'ERC, per tant sense xou mediàtic, sense interferències d'opinadors diversos i sense aquells que s'ho miren tot des de fora.

En segon lloc, la reflexió interna ha d'anar acompanyada de frases i aportacions de caràcter intel.lectual que vagin més enllà dels missatges simples. Calen reflexions amb frases subordinades i amplitud de mires, sense apriorismes, simplisme, descobridors de l'essència, salvapàtries varis, anàlisis mal fets o versions distorsionades de l'estadística.

Estaria bé que la reflexió es faci en benefici del projecte independentista i de l'objectiu polític del referendum del 2014, per tant sobrarien aquells que volen fer un falç debat en el que bàsicament busquen sortir ben situats per ubicar-se en algun càrrec estratègic al partit o institucional.

Més val que no fem allò que deia Joan Oliver (Pere Quart):

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre i l'Àrbitre.

Bones raons per defensar El Carmel

2008-03-04T18:04:00.003+01:00

Ara que els arguments electoralistes ja no venen al cas, tornarem a dir el que ja vam expressar el seu dia respecte el posicionament del projecte de l'AERI del barri d'El Carmel.

La informació millora la capacitat de decisió: per això creiem que els veïns/es han de saber a què s'han d'atendre un cop s'aprovi el pla, tot poguent fer les aportacions que es creguin oportunes. I d'entre aquests els afectats directes i els indirectes, és a dir, els qui hauran de modificar el lloc on viuen i els qui veuran com va canviant la fesonomia del barri.

Aquest projecte limita, en part, en el seu àmbit de planejament justament amb l'àmbit d'afectació dels Tres Turons. Aquest àmbit està pendent d'una solució definitiva que creiem prioritària atès que ja porten aproximadament uns 35 anys d'afectació. No sembla raonable, que un projecte que està en debat de del 2003 i que des de la regidoria d'Horta s'ha anunciat públicament fins a 6 vegades que estaria enllestit "en breu", quedi aparcat. D'altra banda no sembla raonable intentar solucionar urbanísticament una àrea sense solució de continuitat, per exemple els carrers fronterers.

Pel que fa a la inversió prevista hem de tenir en compte diverses coses.

Primer destacar que la inversió prevista és molt important, sobretot si la comparem amb població i territori, res a dir si tenim en compte els deutes històrics amb el Carmel i els barris annexes.

En segon lloc la inversió total de 390 milions d'euros es distribueix entre 77 M d'inversió pública i 313 M d'inversió privada. Deixant de banda la capacitat de mantenir la inversió pública durant 12 anys, el pes de la inversió privada és decissiu per al conjunt del projecte, per això creiem que s'ha de detallar un pla de ruta per a la inversió privada, deixant clars els terminis, les afectacions, la capacitat d'exercir el Dret de Retracte, etc

És a dir, 12 anys són molts per a desenvolupar una planificació que no depén només de l'ajuntament de la ciutat, depèn de la inversió de la Generalitat en equipaments, no concretada, i del desenvolupament privat. Tenim exemples propers del que això pot suposar, al barri de Vallcarca tenim un planejament pendent d'execució a bona part del barri, els resultat és que es porten anys d'endarreriment, la qual cosa genera degradació urbanística, problemes de caràcter social, ocupació de finques, dessertització del poc comerç de barri existent i inseguretat jurídica per als petits propietaris i per als llogaters, ja que el pas del temps beneficia l'acumulació d'inversió de grans corporacions que són les que acaben controlant els plans de millora urbana.

A partir d'aquí podem començar a parlar del projecte tècnic, de les afectacions, del desenvolupament, etc.

És l'actitud del govern la que ens fa que no li donem crèdit al projecte, ja sigui amb un vot favorable o amb una abstenció. Perquè ja no és creible que prometin desencallar els Tres Turons aviat, ho han dit massa vegades i massa públicament.

Tampoc és creïble que ens diguin que la inversió pública, al marge de l'Ajuntament, està garantida, tenim massa exemples que ens demostren que l'imaginari del govern municipal, en el millor dels casos, és excessivament optimista, sovint amb uns resultats posteriors més que mediocres.

Vist el desenvolupament d'altres projectes urbanístics, sabem que el pes de la inversió privada marca el tempo i que tot allò que no està escrit s'ho endú el vent.

Així doncs, la pèrdua de credibilitat ens du a la manca de confiança, manca de confiança prèvia a la jornada electoral i posterior a aquesta.

Urbanisme a debat

2008-03-04T16:34:00.005+01:00

A proposta d'ERC, el govern de la ciutat ha acceptat debatre el futur urbanístic de dos espais emblemàtics i estratègics de la ciutat, la muntanya de Montjuïc i el districte 22@.

Al darrer informe de l’Estat del 22@ es fa referència als sistemes urbanístics, tot afirmant: “Aquests no determinen des de l’origen l’ordenació detallada i precisa de cada punt del territori, sinó que permeten que la fotografia final de la transformació es vagi definint progressivament, en funció de les característiques de cada projecte i del seu entorn”.

Creiem que no en tots els casos s’està produint un desenvolupament harmoniós d’aquests criteris que facilitin el seu encaix amb la trama urbana consolidada. A tal efecte, cal prendre un seguit de mesures que podrien ajudar a clarificar aquesta qüestió i poder adoptar una estratègia de detall i de qualitat urbana dins d’una visió de conjunt del 22@.

És per això que vam presentar la proposta a la comissió d'Urbanisme i Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, la qual va ser aprovada per unanimitat, amb el següent text:

“La Comissió d’Urbanisme, Infrastructures i Habitatge acorda endegar els treballs per la realització d’un estudi per la concreció de criteris constructius i paisatgístics de l’anomenat districte 22@. Aquest estudi ha de ser participat per la societat civil, a través dels col·legis professionals, les escoles d’arquitectura, entitats socials i el propi Ajuntament de Barcelona, a través de les àrees corresponents així com pels partits polítics que hi estan representats. L’estudi ha de perseguir una estratègia de qualitat urbana, amb el consens del conjunt de la ciutat, tot debatent els dissenys constructius, el paisatge urbà, les alçades, la distribució de l’espai verd i la qualitat del mateix, l’espai públic, el continu urbà i “l’skyline”.

Pel que fa a Montjuïc, ERC presidirà la Comissió que determinarà els usos de la muntanya de Montjuïc que culminarà amb l’aprovació del Pla Director. Amb tot el procés de debat també hem aconseguit que hi hagi una moratòria de projectes en sòl d’equipament i de sòl privat a la muntanya de Montjuïc.

Des d’Esquerra pensem que d'aquesta manera s'actua de manera preventiva davant el procés de redactat del Pla director de la muntanya de Montjuïc, recentment s'han aprovat tres projectes urbanístics que afecten l’àmbit d’aquesta àrea, i per tal de preservar l’equilibri d’usos de la muntanya.

Ara només cal que el govern faciliti el treball i es desenvolupin ambdós projectes, creieu-me que aquesta és la part més difícil de veure.

El divendres 25 a la Plaça de la Vila !!

2008-01-24T00:46:00.000+01:00

Efectivament, el divendres 25 a les 17h, em trobareu a la plaça de la Vila de Gràcia, donant suport a la comunitat educativa que lluita per evitar la desaparició de l'IES Bosch i Gimpera.

Volen tancar l'Institut sense donar continuïtat a l'alumnat ni al projecte educatiu que, ara fa 12 anys, es va engegar sota la promesa que seria un centre de dues línies amb tots els itineraris educatius.

Els barris de la Salut, el Coll i Vallcarca-Penitents necessiten un institut, que sigui de doble línia i on es pugui fer Batxillerat, és per això que vam cedir el solar de l'Avinguda de Vallcarca, a proposta del Consorci d'Educació. Ara ens trobem que volen tancar el Bosch i Gimpera sense el compromís de construir el nou institut.

Davant del desordre continu en la presa de decisions, per part del Consorci d'Educació, en aquest tema, reitero el que pensem que cal fer.

Primer de tot concretar el Mapa escolar d'aquests barris, establint necessitats, línies educatives i, si cal, noves construccions.

Segon, establir les transicions necessàries (en el cas de noves construccions), de manera que l'IES Bosch i Gimpera tingui continuïtat en el nou centre.

Tercer, iniciar les obres de construcció dels edificis corresponents que, tot indica que com a mínim estem parlant d'una escola Bressol annexada a l'escola Montseny, un poliesportiu d'ús preferentment escolar (per a les escoles Montseny i Farigola), l'adequació de l'escola Montseny i la construcció de l'IES a l'Avinguda de Vallcarca.

Per tot això, ens trobareu a la plaça de la Vila !!

Peça urbana d'identitat a Ciutat Vella

2008-01-10T17:46:00.001+01:00

A proposta d'ERC, la ciutat gaudirà d'un nou espai on poder interpretar la història de la ciutat, a partir d'unes valuoses restes arqueològiques. La troballa del baluart de Migdia és un autèntic regal a la ciutat, ja que en aquest punt hi conflueixen diversos elements que donen peu a l'explicació i interpretació històrica d'una part de la ciutat Comtal. El reg comtal, el pou d'abastiment d'aigua, el punt a partir del cual s'intenta crear la primera escullera per protegir els vaixells, zona de connexió que es guanya al mar i que en el pas del temps es converteix en la Barceloneta...

Aquesta operació, a cavall entre el patrimoni arqueològic, l'espai públic, l'urbanisme...., és possible gràcies a la voluntat política de la Regidora del Districte de Ciutat vella, la qual ha sapigut captar una bona idea, tot donant-li una solució força reeixida. Un exemple per aquells que sectaritzen la gestió municipal i també per aquells que de l'estirabot en fan oposició.

En defensa de l'IES Bosch i Gimpera.

2008-01-10T17:03:00.000+01:00

Al darrer article hi ha un comentari fet per en Àlex Castillo. Veient que com a comentari queda una mica amagat, em permeto publicar-ne la primera part d'aquest, a mode d'introducció:

"En efecte, senyor Martínez, l'educació ha arribat a un punt de gestió difícilment superable. A data de 14 de desembre ens hem assabentat de la decisió del Consorci d'Educació de Barcelona de tancar l'IES Bosch i Gimpera, a Vallcarca, sense que aquest tancament s'hagués previst al Mapa Escolar de Barcelona 2005-2010. Prepotència, manca de negociació amb els pares i mares i amb el claustre de l'escola. Velles maneres de fer, que sembla no hagin perdut encara ni un pèl del al seva vigència."

Vist el comentari doncs, només em resta dir que tot plegat és un despropòsit. L'actual regidora d'Educació, el regidor executiu de Gràcia i el gerent de Consorci d'Educació de Barcelona, s'han compromès diverses vegades, en definir prèviament el mapa escolar de la zona de Vallcarca abans de prendre cap decisió respecte els centres existents. Ho han fet a partir de diverses iniciatives en nom del grup municipal d'ERC, tant al districte de Gràcia com a les comissions de plenari de l'Ajuntament de Barcelona, com a les reunions del Consell d'Educació de la ciutat.

Com sempre, la via dels fets consumats, les decisions improvisades, les aleatòries argumentacions, de vegades contradictòries, l'incompliment dels acords presos, el menysteniment de la comunitat educativa... i un llarg etcètera que posa de relleu la incompetència i la manca de credibilitat en defensa de l'escola pública.

Són massa errors com per pensar que són fruit de la casualitat, massa silencis d'aquells que haurien de defensar el territori des de la proximitat de la gestió.

Sabem que el Departament d'Ensenyament té el projecte de construir un IES a l'Avinguda de Vallcarca, concretament enfront de l'escola Poveda, just a la sortida del metro. Sabem que és una proposta que s'ha de consensuar amb el territori i amb la comunitat educativa i sabem que aquestes coses cal fer-les amb cura, per a que tothom hi surti guanyant i, encara més, que qui surti guanyant sigui la credibilitat de l'escola pública.

Tant difícil és fer les coses amb una mica de senderi ?

El desordre guanya, l'educació perd !!

2007-11-13T13:24:00.000+01:00

Sembla que es confirma que la construcció de l'edifici de l'escola Fructuós Gelabert, al carrer Sardenya cantonada amb Indústria, no contempla la necessària escola Bressol. Una vegada més la desordenada manera de prendre les decisions en matèria educativa a la ciutat ens porta a perdre una nova oportunitat.

El projecte previst és construir una escola de música annexa a l'escola Fructuós Gelabert, almenys això es comenta des del Consorci d'Educació. És clar que necessitem escoles de música, tant a l'Eixample com a Gràcia, però, almenys des de Gràcia, ja havíem previst alternatives per aquesta qüestió. Cal recordar que una de les conclusions del Pla estratègic de la Música de Gràcia és la creació d'una escola de música pública.

La construcció d'una escola bressol requereix uns espais i unes condicions que fan difícil l'adaptació a espais ja construïts, és per això que, tractant-se d'un solar i d'una nova construcció, era convenient incloure l'escola bressol annexada a l'escola Fructuós Gelabert. En canvi una escola de música és de més fàcil ubicació.

El districte de Gràcia va iniciar els tràmits a principis del 2007 per llogar l'edifici de l'antiga escola Al·leluia, al carrer Milà i Fontanals. La justificació d'aquest lloguer era ubicar-hi l'escola d'adults de l'actual escola Rius i Taulet, així com una possible escola de música.

El desconcert generat pel canvi d'opinió i projecte de les obres de l'escola Rius i Taulet, la presa de decisions sense tenir en compte la planificació del mapa escolar, la improvisació i l'engany com a mètode de treball, ens porten a una situació de desconcert en la inversió per a equipaments i la pèrdua constant d'oportunitats.

Mentrestant el regidor del districte xiula, com si la cosa no anés amb ell, o potser ho fa per allò de la música.

Il·lusió Sant Medir !!

2007-10-30T18:12:00.000+01:00

Bé, no és que vulgui avançar la data de celebració de Sant Medir, Tot i que una pluja de caramels, aquests dies, bé que ens la mereixem els catalans.

Sant Medir també és el nom de la nova Escola Bressol Municipal ubicada a Gràcia, concretament al carrer Santa Rosa. I que forma part del conjunt de la peça de l’antic palau del Baró de la Barre, on hi haurà el Casal de Joves, un auditori, un aparcament per a motos i bicicletes i un petit espai verd.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de visitar l’escola i veure, de primera ma, com han quedat les instal·lacions i com funciona en el dia a dia. I us he de dir que l’expressió que em surt és Il·lusió.

Aquest projecte, en el conjunt i en l’escola, ha estat complex i de fet encara ho és, ja que les obres continuen. De la idea inicial a veure els nens i nenes jugant i aprenent en un espai bonic, lluminós i agradable, fa que et pugi un somriure.

Des de la il·lusió de veure l’escola en marxa, cal agrair l’esforç de tothom que hi ha intervingut, que us he de dir que és molta gent, no només en la decisió sinó també en l’execució. També cal agrair l’esforç de l’equip de professionals que hi treballen, per la feina del dia a dia i pel fet d’incorporar-se a un nou espai, un nou projecte educatiu, en definitiva una nova escola, amb tot el que comporta.

Aquests primers mesos són d’adaptació, de consolidació de l’AMPA, de solució d’aquells detalls que resten després de l’obra, d’incorporar-se a la vida social i cultural del barri.

Benvinguts i benvingudes amics de l’Escola Bressol Sant Medir, només em resta dir, quina il·lusió serà veure-us el 3 de març participant a la festa dolça !!

Cibeles, com a exemple !!

2007-10-15T17:52:00.000+02:00

Avui mateix, el govern de la ciutat ha fet públic que l'Ajuntament adquireix la sala Cibeles per fer-hi pisos per a Gent Gran i equipaments. No em queixaré del fet que sigui, precisament avui, que es difongui la noticia, ja que el grup d'ERC ha presentat una pregunta a la Comissió d'Hisenda del proper dimecres sobre aquest mateix tema. Si la pregunta ha servit per agilitar algun tràmit ens donem per satisfets.

Tot i que quan vaig proposar comprar la Cibeles vaig justificar quin tipus d'ús creia que hi havia d'anar, ara un cop enllestida la compra, caldrà fer la proposta definitiva dels usos i tipus d'equipament, sempre tenint en compte les necessitats d'aquesta zona de la Vila de Gràcia, que són: necessitat d'habitatge tutelat per a la Gent Gran, equipaments vinculats a la gent Gran i espais per a d'altres necessitats de caràcter cultural, associatiu o social. I un aparcament que aporti més oferta tot complementant el Pla de Mobilitat.

Potser a partir d'aquesta peça podem pensar en algun racó per als carrers de Festa Major, ja sigui ubicant-los directament, ja sigui a partir de la reubicació d'alguna altra entitat i/o equipament de la Vila.

Aquest és un exemple, doncs, que quan s'està al cas d'allò que passa al teu entorn, pots tenir idees i fer propostes que siguin estratègicament molt oportunes.

Medalles i copets a l'esquena.

2007-10-08T17:20:00.000+02:00

Fa un parell de setmanes el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona va acordar lliurar la medalla d'or al mèrit esportiu al Club Esportiu Europa. Ja sigui amb motiu del seu centenari, que tot just estem celebrant, com pels seus mèrits esportius i socials, el CE Europa es mereixia un reconeixement institucional per part del conjunt de la ciutat.
Feia temps que esperàvem una noticia com aquesta, els que vam proposar que fos la medalla d'honor de la ciutat, vam rebre per resposta que fóra més convenient la medalla d'Or al mèrit esportiu. Tant és, ambdues són igual de rellevants.
Enrera queden les dificultats, per no dir pals a les rodes, per poder posar la gespa artificial al camp de l'Àliga, la ignorància més absoluta per parlar de política esportiva amb el Club, el menysteniment en no veure durant quatre anys el regidor d'esports de l'Ajuntament de Barcelona assegut a la llotja.
Els que em coneixen saben que no sóc partidari dels copets a l'esquena, això no treu que tothom es mereixi un reconeixement. Ara bé, la política esportiva, ni cap altra política, no es fa només amb copets a l'esquena, els reconeixements cal fer-los amb fets concrets, suport econòmic, suport social, suport institucional, qualsevol dels suports possibles.
És per això que no deixa de sobtar-me que, aquells que no han estat capaços de donar el més mínim suport al CE Europa, siguin ara els qui hi figurin com a promotors d'un copet a l'esquena com és el lliurament de la medalla d'Or al mèrit esportiu.
Esperem que això es tradueixi en algun tipus de suport de cara al futur !!

us recomano una visita al web http://www.ceeuropa.com/

11 de setembre, a Gràcia ?

2007-09-07T20:58:00.001+02:00

Aquest 11 de setembre m'hagués agradat que la trajectòria dels darrers anys de commemorar la Diada Nacional hagués tingut continuïtat. Ja ens imaginàvem que no seria així, però un mai s'està de pensar positivament. Així doncs m'agradaria veure la senyera dalt de l'edifici de l'ajuntament de Gràcia i que els nous responsables del districte no s'amaguen darrera de les entitats per fer veure que fan un acte de commemoració.

Amagar l'acte institucional de la Diada dins del districte sense fer-ne convocatòria, per acabar dient que millor que la convocatòria la facin les entitats, és voler passar de puntetes i, així, evitar cap senyal de mínim compromís Nacional.

Insisteixo que no és cap sorpresa, però és una evidència més que ERC no és al govern municipal. Potser no és un tema central, potser som massa susceptibles, potser en fem un gra massa, potser moltes coses.

L'Ajuntament és una institució pública, no una entitat més, i com a tal, ha de fer-se ressò d'aquells elements que conformen la nostra realitat nacional i social. Altrament fóra il·lògic celebrar diades internacionals, amb la corresponent penjada de bandera i/o estendard del balcó i els actes oficials subsegüents, i no fer-ho per la pròpia Diada Nacional.

No demano que el regidor faci un discurs que no vol fer, ja sabem quin és el tarannà nacional del seu partit, demano que tingui criteri, i que si no vol celebrar la diada que no ho faci, però que no faci les coses amb la voluntat de diluir-les.

D'altra banda, com sempre, haurem de donar les gràcies a les entitats participants a l'acte convocat (no sabem ben bé com), és d'agrair que sempre estiguin al peu del canó.

2007-09-05T20:36:00.000+02:00

Després d’un estiu diguem-ne... diferent, amb sequera de posts inclosa, em disposo a fer ploure una mica de lletra al meu assedegat bloc, tot coincidint amb la propera arribada de la tardor i, esperem, de les pluges.

Així, veient que la diversitat de temes ocurrents a partir dels quals podria fer un post és elevada, i que corro el risc d’embolicar-me massa, he optat per fer-ne ressò d’una cançó del Feliu Ventura, la qual trobo apropiada pels temps que corren.

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

“Que no s’apague la llum”

Feliu Ventura http://www.feliuventura.com/

Més confusió a l'espai públic ?

2007-06-18T17:47:00.000+02:00

A la ja difícil tasca de vetllar per un espai públic on predomini l’equilibri, aquestes setmanes s’hi ha afegit un nou factor que, ben segur, generarà més dificultat en la gestió.
Efectivament, els nous horaris per a discoteques, aprovats pel Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, permetent l’obertura fins a les 6h del matí, afegeixen dificultats a l’hora de gestionar l’espai públic, sobretot aquell que ja té una dinàmica d’oci nocturn extensa, com ara Gràcia.
S’aprova la mesura sota el paraigua de fer coincidir els horaris de les Discoteques amb el del Transport públic. I és evident que darrera aquesta mesura tot seguit vindran els propietaris dels bars musicals (la majoria en nombre i usuaris), volent perllongar també ells el seu horari.
Al marge de pensar que és més lògic establir un pacte per allargar l’horari del transport públic, tal com ja passa a Barcelona, crec que la mesura s’ha fet sense pensar en les conseqüències que tindrà per a la convivència als barris on hi ha locals d’aquesta tipologia.
I tal i com ja es veu, la mesura a Barcelona no té cap lògica, ja que els horaris del metro durant els caps de setmana ja són les 24h.
Pel que fa a la gestió de l’espai públic, a la ja necessària col·laboració del cos de Mossos d’Esquadra en el dia a dia, caldrà afegir una aportació d’efectius extra per tal de garantir la correcta aplicació de la norma, així com garantir la convivència i el respecte al descans dels veïns. Si no fos així, estaríem davant d’una mesura en la que algú del Departament d’Interior es fa el simpàtic i el liberal, de cara a un sector de la població, mentre que les conseqüències i la càrrega de la gestió la pateixen els veïns i l’Ajuntament.

Carta oberta al Consorci d'Educació de Barcelona

2007-06-08T12:26:00.000+02:00

Benvolguts; us escric la present carta i ho faig amb caràcter públic per intentar, una vegada més, alguna espurna de millora en allò que diem Escola Pública a la nostra ciutat.
No us vull parlar de tota la ciutat, potser necessitaria unes quantes cartes, només us vull fer cinc cèntims de com veig la situació des de Gràcia estant.
D’ençà que vaig assumir la Regidoria de Gràcia l’any 2003, he volgut treballar de forma directa en tot allò que implicava el camp educatiu. El paper de l’administració local potser important, en aquest cas el paper del Districte. Tot i que ara per ara no te cap competència directa, la única que teníem (manteniment) la vàreu retirar l’any 2004. Aquest paper es pot vehicular a través de la dinàmica dels Consells escolars, o bé per les sinèrgies i la possibilitat del treball en xarxa.
Malauradament, tinc la sensació que aquests quatre anys no han servit per modificar el marc estructural de l’Escola Pública de Gràcia, tenint en l’actualitat, si fa no fa, els mateixos problemes del 2003. Agreujats per l’increment de la població infantil.
Vàrem invertir molts esforços en localitzar un solar per a la construcció de la nova escola Fructuós Gelabert, avui, 6 de juny del 2007, encara no s’han iniciat les obres.
Vam comentar que no era convenient augmentar una segona línia a l’escola Rius i Taulet, i malgrat tot es va decidir tirar endavant, amb el trasllat de l’escola d’adults i amb un projecte d’obres que implicava unes molèsties desmesurades, per la intensitat i el temps, tots els alumnes i professors. Tot i tenint en compte les obres continuades que hi ha hagut a la Plaça Lesseps durant aquests anys, just a continuació de les que es van fer per crear l’Escola Bressol.
Un cop presentada la proposta de reforma, s’ha paralitzat el projecte fins al punt que hores d’ara no se sap com ni quan es faran les reformes
No hi ha cap conclusió ni interès en acordar amb el Districte on ha d’anar a parar l’escola d’adults, tot i que ja hem llogat un edifici (antiga escola Al.leluia) on caldrà fer algunes obres de millora (a càrrec del consorci és clar !! )
Sembla que s’ha previst la creació d’una nova línia a l’escola Reina Violant, dieu que per cobrir unes 20 places de P3 que manquen al districte, la continuïtat d’aquesta segona línia està per decidir, entre d’altres coses perquè no hi cap en l’actual edifici.
La pregunta que em faig respecte a això és: ara crearem línies escolars a la carta?
Fa molts anys que se’n parla del solar del carrer Bailèn, per fer una nova escola. És veritat que és una peça essencial. Però per altra banda ens assabentem que mitjançant Patrimoni municipal s’està buscant altres espais possibles. El problema és que aquests altres espais són molt més petits, molt encaixonats, i relativament a prop de la Plaça Lesseps, és a dir lluny de l’espai geogràfic on tenim més mancances de places.
Encara no hem rebut cap resposta respecte la implicació del Consorci amb la creació de l’escola Bressol, polisportiu escolar i aules per a l’IES Vila de Gràcia, al carrer Neptú. I sobre com fer possible l’accés dels nois/es de l’Institut al polisportiu i les aules a través de l’escola JM Jujol sense distorsionar la dinàmica d’aquesta escola de Primària.
El mapa escolar als barris del Nord no està concretat. No hi ha cap proposta relativa a l’eix de les escoles Farigola, Montseny i IES Bosc i Gimpera. Només fent un cop d’ull a les propostes de matriculació veurem que calen solucions estructurals.
Això si, ens vàreu comunicar la voluntat de fer un nou IES a l’Avinguda de Vallcarca, per a la qual cosa ja tenim la reserva del solar feta. Un espai ideal, tenint en compte que té el metro a la porta, dues escoles de Primària a menys de 100m, etc. Però un cop reservat el solar, no hem rebut cap notificació oficial de la voluntat de tirar endavant el projecte, de quin paper ha de jugar aquest nou centre, ni de quina relació té amb una interpretació del Mapa escolar de l’eix Farigola, Montseny i IES Bosc i Gimpera.
La creació de l’Escola Bressol i el polisportiu a l’Escola Segarra és una bona noticia i ha estat molt ben acollida al barri, sense entrar en el temps que ha costat arrencar aquest projecte, la necessitat constructiva requereix el trasllat d’un curs de les activitats docents a una altra escola, la qual cosa obliga a un trasllat en autobús i al menjador. La preocupació de l’AMPA respecte les famílies amb menys recursos que habitualment no porten els nens/es al menjador, va portar a un compromís per part del Districte en el que garantíem la gratuïtat d’aquest menjador (en tant que obligatori). Novament es va vacil·lar, dubtant de la capacitat de disposar de prou recursos, afortunadament sembla que el tema està arreglat, això si ho sabem de terceres veus, cap notificació oficial.
Des del districte volem implicar-nos en l’escola pública, i ho fem. Ja sigui en els Plans d’Entorn, en el projecte temps de Barri, en la visualització de les activitats educatives, la presència de docents a esdeveniments públics notoris, amb la recepció i notorietat d’activitats com els jocs Florals o els treballs de Recerca, o en l’augment de les subvencions a les AMPA. En fi, la nostra implicació i voluntat és molta, però veiem amb preocupació el desconcert existent en la planificació, l’estructuració, la manca d’implicació en els debats necessaris.
No entenem la manca d’informació, no entenem la manca de criteris quan es fan projectes tècnics, no entenem el canvi sobtat de criteris, no entenem els canvis d’opinió de darrera hora, no entenem que no siguem ni tan sols consultats en els temes educatius.
Espero que no perdeu de vista que qui surt perdent d’aquesta situació és la pròpia credibilitat de l’Escola Pública, la qual es manté dempeus i competitiva gràcies a la bona tasca dels equips directius, dels equips de mestres i professors/es i el treball generat des de les AMPA.
Ja sabem que hi ha coses que són més competència de l’IMEB i també que hi ha coses que ho són del departament d’Ensenyament, però precisament per això es va crear el Consorci, amb la feliç coincidència que l’actual Gerent del Consorci va ser el gerent de l’IMEB.
Amics/es del Consorci d’Educació de Barcelona, us demano que no perdeu el temps contestant-me a mi, només us demano que treballeu amb rigor, que escolteu el territori i que no badeu. Vosaltres i jo sabem que no és un problema de recursos.

Final de campanya

2007-05-25T10:35:00.000+02:00

Queden poques hores per acabar la campanya electoral, ho farem a la Plaça Catalunya enmig d'una gran festa. Pel cap em venen ja les imatges de totes les activitats que hem realitzat i, sobretot, la il.lusió de la gent que ens encomana projectes.

I nosaltres, els candidats i candidates d'ERC tenim il.lusió, per això volem governar aquesta ciutat, la Capital de Catalunya. Tenim la il.lusió dels petits projectes als barris, del treball col.lectiu, de la Barcelona diversa que enlluerna al món, de la Barcelona rica que atèn a les àvies a casa seva, de la Barcelona que, quan s'emprenya, surt al carrer, al mateix carrer que hi fa la festa per a tothom.

I continuarem treballant per la justícia social i per la llibertat nacional.

La cultura, sector estratègic a Gràcia

2007-05-18T10:43:00.001+02:00

Que el sector cultural és estratègic a Gràcia ho sabem molts, i ho és per la raó de la cohesió social, però també per l'atractivitat que exergeix el territori (sobretot la Vila), tant per als directament implicats com per als que s'ho miren des de la barrera. I també ho és per sistema econòmic i de relació amb l'espai públic. De sistema econòmic perque s'hi instal.len tota mena d'activitats a l'entorn de la cultura i la formació, i això, més enllà de l'anècdota, significa llocs de treball. I tota aquesta activitat econòmica s'està instal.lant, majoritàriament, en planta baixa, de cara al carrer, ajudant a construir un paisatge urbà de qualitat amb mixtura d'usos, amb llum...

Balanç de quatre anys

2007-05-10T12:44:00.000+02:00

1
.... Ciutadans sou benvinguts a aquest ajuntament de Gràcia que és
casa vostra.
Benvinguts, molt especialment els veïns i veïnes del barri de la
Salut, de Vallcarca-Penitents, del Camp d’en Grassot, de Vallcarca,
del Coll i de Gràcia, de la Vila de Gràcia.
Algunes de les persones aquí presents recordaran que el 15 de
juliol del 2003 vaig fer una conferència aquí mateix, on vaig definir
les línies d’actuació, l’èmfasi, la filosofia de l’acció de govern, etc. Hi
havia una certa expectació per saber quina implicació tindria el
regidor de gràcia en la gestió del districte, probablement produïda,
no només pel canvi de persona sinó també pel canvi del partit polític
de la persona designada.
És lògic doncs que faci ara una conferència de final de mandat,
també des d’una perspectiva institucional.
Aquest fet simple, el de passar comptes és tan senzill com
necessari. La proximitat, el compromís amb la gent, la voluntat de
tancar un cicle, el qual sense un balanç quedaria coix, és la meva
manera de fer, és la nostra manera de fer.
Així doncs un balanç per salut democràtica, perquè ens fa més
creïbles i més propers.
Efectivament, han passat quatre anys d’ençà que vaig assumir
aquesta responsabilitat, quatre anys que si puc definir d’alguna
manera diria que han estat, interessants i intensos a la vegada.
2
Han estat quatre anys de reptes col.lectiu de la gent associada i, per
què no dir-ho, també a nivell personal.
La proximitat ha estat una de les formes que hem treballat aquests
anys. La proximitat no és només la capacitat de la ciutadania
d’interaccionar amb la política i els polítics, és també una manera de
fer i, sobretot, una voluntat de fer. La proximitat és presència en els
llocs, amb la gent i amb les idees, però sobretot és ser percebut
com a un interlocutor vàlid i útil en els quefers de la vida quotidiana.
La política de proximitat ha implicat trepitjar el territori, trobar-nos i
parlar amb la gent, adonar-nos dels canvis que s’anaven produint,
conèixer a fons el territori, mediar entre els interessos dels
ciutadans i ciutadanes, de vegades contraposats entre ells. Ha
significat un foment la participació real
Hem generat processos de participació complexes, avançats i
moderns, alguns dels quals, si m’ho permeten o bé ja han funcionat,
o bé, són de sentit comú. Amb els processos de participació
endegats hem interpel·lat, hem demanat aportació d’idees. I no
sempre han estat camins planers, han requerit, rigor, constància,
esforç...
Un esforç que tots plegats hem valorat com a molt positiu, vistos els
resultats.
3
Com ara el fòrum del silenci, el debat de festa major o el pla de
mobilitat, pla de la música, sense oblidar la creació dels consells de
barri, amb un èxit notori a tots els barris del districte.
El primer repte que haviem d’assumir era treballar per igual a tot el
territori, a tots els barris sis barris, ara cinc:
Hem treballat directament sobre els barris, sobre els sis barris, cinc
a partir de la reforma del mapa de barris de la ciutat. I ho hem fet
des de les seves particularitats, el que ens ha permès posar una
lent d’augment sobre la ciutadania i les seves necessitats. Hem
volgut que la qualitat de la ciutat es fes extensiva a tot el territori.
La visió de tots els barris ens ha permés un equilibri entre ells en la
inversió (relació població territori), però també actuacions
emblemàtiques com (Sant Salvador, Segarra, aparcaments, escoles
bressol, Pere Virgili) i, també abordar la problemàtica de les grans
peces urbanístiques afectades pel pgm que imposen una dinàmica
de degradació urbanística i social. Ara ja, amb part dels debats fets,
podem dir que l’aportació de gràcia en aquest ha estat important i
decisiva. (tres turons i peça 14)
Aquests han estat els anys de debat sobre l’espai públic. I la nostra
estratègia d’espai públic ha tingut en compte diversos paràmetres i
apunta en la direcció d’un model de ciutat concret.
Aquest model de ciutat ve definit per un ús residencial compacte,
amb una dotació de serveis de proximitat, entre els que hi ha el
comerç i amb un conjunt d’activitats econòmiques diverses (més
4
enllà del comerç i els serveis, tenir en compte que els
manufacturers i petits industrials són majoritaris en algunes zones
del barri, sistema quinari). Estem parlant doncs d’un model de ciutat
amb mixtura d’usos.
Important garantir espais públics de qualitat i pròxims, necessari en
barris densos amb habitatges petits amb la limitació d’espais que
això suposa en barris densos i amb limitació de sol com és Gràcia.
Dèiem en una presentació del pla de mobilitat que volem aconseguir
que la gent torni als portals de casa amb les cadires a fer-la petar al
capvespre, de fet la mateixa festa major és una mica això, sortir tots
plegats i fer-nos amb el carrer. És aquí on pren relleu la importància
del concepte d’espai comunitari, que no és ni privat ni públic, és
aquell que es deriva de l’ús social de la comunitat, ja sigui en un
terrat, en un pati, en una plaça o al carrer, fixeu-vos en el que passa
a la plaça de la vila a partir de les cinc de la tarda, l’espai comunitari
dels nens i nenes...
L’aplicació del pla de mobilitat, com una de les accions
emblemàtiques en el marc de l’espai públic implica un canvi de
paradigma, que vol dir pensar en ciutadans els quals tenen
necessitats de mobilitat, ciutadans a peu, ciutadans en cotxe, etc.
Gràcia és un territori central a la ciutat, central des d’un punt de
vista geogràfic i urbà, però també des del punt de vista cultural i de
model social. Gràcia exerceix una atractivitat per a la ciutat que la
situa en el punt de mira de tothom, amb els avantatges i
inconvenients que això suposa, sobretot per la pressió afegida,
5
tothom espera que donem respostes, que portem la iniciativa, que
acomplim amb les expectatives generades arreu.
Crec que en aquests quatre anys gràcia ha estat capaç d’assumir
els reptes, ja ho vaig comentar anteriorment. Gràcia li ha dit a
catalunya que érem capaços d’organitzar una festa major
emblemàtica, orgull dels graciencs, els barcelonins i de tot el país,
amb la complexitat i els reptes de la modernització.
La festa major de gràcia és possible per la participació popular de
veïns i veïnes agrupats a cada carrer de festa, ells són els qui millor
entenen quin significat té i quins són els elements que aporten més
cohesió social i més qualitat de vida.
No se si altres territoris serien capaços avui d’organitzar una festa
major com la nostra, per la implicació popular i veïnal, per la
complexitat organitzativa, per la densitat de l’espai, pels recursos
públics i per la quantitat de gent que la gaudeix.
Hem desenvolupat un pla de mobilitat que és centre d’atenció, no
només al conjunt de barcelona, també a moltes ciutats i viles de
catalunya i amb un cert ressò també, de caràcter internacional.
Gràcia és capaç de revisar i modernitzar les seves estructures
associatives, però al mateix temps, manté i consolida una expressió
de la cultura tradicional i popular arrelada i amb molta empenta. La
redacció del primer protocol festiu a barcelona és una altra de les
aportacions que hem fet.
6
La consolidació de la commemoració de la revolta de les quintes del
1870 és un símptoma de la voluntat de la gent de gràcia de tenir
present, també, la seva memòria històrica més específica. La
memòria, les arrels, aquells factors que fan que ens sentim, o ens
identifiquem, d’un lloc són elements que ajuden a la cohesió social.
El factor d’arrelament i el sentiment de pertinença, és a dir la
identificació amb el territori, és el primer pas per a que els ciutadans
vetllin per aquest i se’n facin responsables d’allò que és comú. En
base a aquesta idea, la nova organització municipal per barris,
busca la identificació i l’arrelament, per tant, la cohesió social.
Gràcia reivindica barcelona cercant precisament en les seves
pròpies arrels, i la revolta de les quintes representa molt bé l’esperit
de la gent de Gràcia.
Gràcia reivindica Barcelona com a capital de Catalunya que és, és a
dir, la capital de la llengua i la cultura catalanes. És per això que al
mateix temps que hem visualitzat la identitat dels barris, també hem
treballat per l’ús social del català, hem recuperat símbols o hem
desplegat tota una política de recuperació de la memòria històrica,
ja sigui amb noms de dones als carrers, o amb el refugi de la plaça
del Diamant
Com vostès saben en aquest període s’ha produït el desplegament
del cos dels mossos d’esquadra a Barcelona, un fet sens dubte
històric. I amb aquest desplegament, potser de forma inevitable, ha
ressorgit el debat de la seguretat a Barcelona.
7
Insisteixo en la idea que no hi ha seguretat sense llibertat, i aquesta
és la premissa amb la que hem estat treballant durant tot aquest
període post desplegament, en el que la voluntat de coordinació
entre el cos de la guàrdia urbana i el cos dels mossos d’esquadra
ha anat molt més enllà dels protocols establerts.
No hi ha seguretat sense llibertat, i per a nosaltres el model de
seguretat és aquell que aposta per la integració urbanística, per la
barreja a la ciutat, per un model social ampli, que garanteixi per
exemple, que la gent gran s’hi pugui estar a casa amb l’atenció que
necessiti.
La seguretat és fruit d’una societat lliure i una societat lliure és
aquella que garanteix que els seus ciutadans poden construir-se la
seva pròpia biografia, d’accés a l’educació, a l’habitatge, la sanitat
o als serveis socials.
La llibertat també implica la corresponsabilitat d’assumir els drets i
deures. Ja sigui en la nostra acció individual i particular, ja sigui a
l’espai públic.
Si penséssim una fórmula matemàtica que incorporés les variants
de compacitat urbana, densitat de població, diversitat social i
associativa i intensitat d’esdeveniments, tindríem un resultat
numèric que ens aproximaria a la realitat de la Vila de Gràcia. El
que cal doncs és garantir que el resultat numèric de la fórmula sigui
igual o superior als òptims convivencials. Aquest equilibri del que
hem parlat abastament.
8
I vet aquí que un dels altres reptes en els que hi hem treballat molt
aquest quatre anys, ha estat precisament el repte de la convivència.
I ho hem fet sense deixar-nos portar pel derrotisme i el discurs
totalitari, evitant convertir els problemes de la convivència amb
problemes d’ordre públic. Però tampoc des de l’autocomplaença el
discurs fàcil i la manca de rigor.
El nostre districte i especialment la Vila de Gràcia tenen un comú
denominador en la forma d’entendre la convivència, que es tradueix
en la llibertat d’expressió, la diversitat com a riquesa social, el
respecte a la cultura tradicional i popular, el diàleg com a mitjà per a
la resolució dels conflictes.
Recuperar la idea de l’espai públic de qualitat i d’ús comú, perquè
l’espai públic pertany als ciutadans i ciutadanes en conjunt. Perquè
efectivament, l’espai públic ha de garantir una premisa, que sigui
públic, és a dir que sigui per a tothom i que ningú pugui privatitzar el
seu ús, excloent als altres ciutadans.
Han estat una constant doncs, el diàleg, la informació, la pedagogia,
també la pressió social i l’actuació policial, per a garantir la
convivència, l’ús de tothom de l’espai públic i l’equilibri.
Promoure la cohesió social i la qualitat de vida dels veïns i veïnes
dels barris del districte és, sens dubte, una de les prioritats que han
definit l’acció de govern.
Peces fonamentals per a la cohesió social són tots els equipaments
i serveis centrats en l’atenció a les persones i en l’educació. És aquí
9
on també hi hem posat especial atenció, des de les petites reformes
de millora als centres escolars, fins als acords per a la ubicació
d’equipaments sociosanitaris de proximitat al parc sanitari Pere
Virgili.
Estratègicament és important la creació del PIAD de Gràcia, així
com la cessió d’espais a diverses institucions, com ara el centre
d’informació i recursos de les dones (CIRD) i el Barcelona centre
universitari (BCU) d’atenció als joves universitaris.
Durant aquest mandat ha tingut lloc la construcció d’equipaments
amb gran projecció urbana, com ara la nova biblioteca jaume fuster i
la remodelació del centre artesà tradicionarius (CAT), al costat
d’intervencions de millora de la xarxa d’equipaments de proximitat,
com ara la construcció de l’equipament sociocultural per a joves
OSI, les noves escoles bressol a Alfons Comín, OSI i Josep M. de
Sagarra, la rehabilitació i ampliació del mercat de la llibertat,
l’ampliació i reforma del casal d’avis de Penitents, la millora dels
centres de serveis socials de Gràcia i del Coll.
La modernització dels centres cívics de La Sedeta i del centre cívic
Coll, a més de les millores del centre de barri Cardener, suposen un
gran avenç en la millora de la xarxa d’equipaments participatius del
districte.
Una altra actuació que contribuirà notablement a la millora dels
serveis d’atenció a les persones serà la construcció, recentment
10
iniciada, del nou edifici de l’oficina d’atenció al ciutadà (OAC) del
districte, al carrer de Francisco Giner.
En conclusió, els hi diria que durant aquest període hem treballat
molt (tots hem treballat molt).
Hem situat la cultura com a eix central estratègic i econòmic
Hem aprovat la inversió directa més elevada del districte
Hem estat capaços d’assumir els reptes dels grans debats
Hem defensat la identitat de la Vila, de Barcelona i de Catalunya
Hem exercit una gestió integral basada en l’eficiència, el seguiment
tècnic acurat i la participació, la qual cosa ens ha fet creïbles i ens
ha permès obtenir pactes i acords d’inversions amb altres
institucions i administracions, exercint el lideratge sobre tot allò que
ha succeït al districte.
Comparteixo amb vosaltres una mirada sobre Gràcia com una
realitat en si mateixa, per això heu volgut que exercís d’Alcalde i,
potser per això, m’hi he trobat a gust.
Gràcies als veïns i veïnes dels barris
Gràcies a les entitats
Gràcies als consellers de districte
Gràcies a l’equip tècnic
Ha estat un plaer !!

Passar comptes.

2007-04-27T20:45:00.000+02:00

Un dels elements que contribueixen a la confusió sobre la relació del polític amb la ciutadania és el “tempo” de quan dir què penses fer, és a dir, on penses posar l’accent i, en acabat, quina valoració en fas i quan la fas.

És veritat que, de vegades, li demanem a la ciutadania que faci balanços de caràcter global, quan no sempre es fan des de l’àmbit polític. Acostumem a presentar “obra feta”, però ens costa més presentar la reflexió de la gestió feta, la qual té menys rendibilitat mediàtica i requereix d’una anàlisi acurada del discurs i una destil·lació equilibrada de tota l’obra de l’acció de govern.

El 15 de juliol del 2003 vaig fer una conferència al Saló de plens de l’Ajuntament de Gràcia, on vaig definir les línies d’actuació, l’èmfasi, la filosofia de l’acció de govern, etc. I ho vaig fer des d’una perspectiva institucional. Hi havia una certa expectació per saber quina implicació tindria el regidor de Gràcia en la gestió del districte, probablement produïda, no només pel canvi de persona sinó també pel canvi del partit polític de la persona designada.

Sigui com sigui vaig fer una conferència d’inici de mandat i la presentació va anar a càrrec de l’amic i 2n tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella. És lògic doncs que faci ara una conferència de final de mandat, també des d’una perspectiva institucional. I és lògic doncs que la presentació vagi de nou a càrrec de l’amic i 2n tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella.

Aquest fet simple, el de passar comptes és tan senzill com necessari. La proximitat, el compromís amb la gent, la voluntat de tancar un cicle, el qual sense un balanç quedaria coix, és la nostra manera de fer, i si ho voleu ho personalitzaré, és la meva manera de fer.

És per això que, el proper 3 de maig podré enllestir la feina al final de la meva responsabilitat, que recordo era per a quatre anys (el futur electoral ja dirà si amb continuïtat o no).

Hi ha qui no fa lo primer (dir que pensava fer) i potser no se sent cridat a fer lo segon (balanç). També hi ha qui, no havent fet la presentació d’intencions s’apunta a fer-ne la valoració, òbviament el resultat en aquest cas sempre ha de ser positiu...

També hi ha, els menys, qui, feta la presentació, no vol ni sentir-ne a parlar del balanç, ja sigui perquè n’està tip de tot o perquè no té cap balanç positiu a presentar.

Amb la nostra llengua, amb la nostra escola.

2007-04-12T13:53:00.000+02:00

És un clàssic de l'extrema dreta, la d'ací i la d'allà, manipular la informació i bombardejar els ciutadans amb missatges plens d'odi. Ara, una televisió pública d'una capital europea ens llença una nova proclama relativa a la llengua, l'ensenyament i els nens i nenes Catalans.

Vagi per endavant el meu total suport a totes les escoles del districte i a tots els equips de mestres i professors, que treballen dia a dia per fer de l'ensenyament una peça clau en el desenvolupament dels nostres infants, treballant per la cohesió social i per la igualtat d'oportunitats.

També el meu suport particular als/les mestres i l'escola que, des de la mentida i l'odi, han volgut posar en el punt de mira.

No es tracta de justificar-nos, de parlar de llengua, de cohesió social, de qualitat educativa, etc. Es tracta de rebutjar la manipulació, de denunciar els actors de l'extrema dreta que la fan possible, ací i allà, es tracta de denunciar la mentida sistemàtica i l'atac al nostre model educatiu i la nostra societat.

Demano doncs que hi hagi una repulsa explícita per part dels agents polítics graciencs , si no condemnen aquests fets es converteixen en còmplices. I tenim dret a saber qui està en el cantó de la llibertat, la convivència i la cohesió social i qui està en el cantó de la por, la manipulació i l'extrema dreta.

Les temptacions del poder

2007-02-10T19:50:00.000+01:00

Tot seguit us reprodueixo un petit text que l'Amic Toni Torrent, em va demanar per a que acompanyés, entre d'altres textos, el catàleg de l'exposició "Les temptacions de Sant Antoni". Un nova iniciativa a redòs de la festa de Sa Pobla a Gràcia, celebrada a la vila aquest mes de gener. A l'exposició hi participen 35 artistes i la podeu visitar a la Galeria Espai (b), c /Torrent de l'Olla, 158.

"Probablement tenen raó els qui diuen que qui ostenta algun tipus de poder acaba revelant la seva autèntica personalitat. És comparable al comportament humà en situacions de risc, o sota una pressió psicològica elevada, les persones reaccionen tal com són realment i, en molts casos, causant sorpresa, en positiu i en negatiu.

Així doncs, si el poder t’acaba mostrant tal com ets i això pot perjudicar-te per a mantenir-te en el poder, la temptació d’amagar realment com ets pot ser molt elevada. Això comportaria evitar situacions d’espontaneïtat, de crisi, d’imprevisible resultat i a curt mig termini abandonar i/o oblidar els principis que t’han conduït cap a la vida pública.

I tot això es pot acabar produint amb el convenciment que el poder no tempta.

Pensar que som immunes i que a nosaltres el poder no ens tempta, ni ens fa canviar cap pensament, acció o decisió és una temptació en ella mateixa, tot i que aquesta probablement ja es produeix, mentalment, prèviament a qualsevol assumpció de poder.

Una altra temptació del poder que crec que cal esmentar és la temptació de la perpetuïtat. La qual es manifesta amb diversos símptomes.

Un símptoma seria el pensar que has de “fer història” i que tothom reconeixerà que fulanet/a de tal va ser capdal per a la institució, etc. Una altre dels símptomes de la perpetuïtat és pensar que “sempre” ostentaràs el poder d’una manera o altra. I el tercer símptoma és creure’t que la gent et tracta amb deferència per la teva capacitat personal i la teva vàlua, àdhuc per les teves innates facilitats per a les relacions personals, i que això serà així encara que no tinguis poder."