Les polítiques de proximitat en el territori, amb la gent, les acaben desenvolupant generalment els ens locals, ja que són l’òrgan administratiu més proper al ciutadà, tot i que hi hagi àmbits de la gestió dels que no es tingui cap competència o es tinguin limitades. Dit això, que per a molts és una evidència, jo afegiria que es tracta també d’un model que no es fa evident a tots els municipis, ja que depèn molt de la voluntat política real de qui ha d’executar aquesta proximitat, que no són altres que els electes.
Proximitat doncs, des del meu punt de vista, és un model de gestió, resultat d’una ideologia política que té en compte a la ciutadania com a eix central de la seva acció de govern. La proximitat implica trobar-se i parlar amb la gent, adonar-te dels canvis que es van produint, conèixer a fons el territori, fomentar la participació real, mediar entre els interessos dels ciutadans i ciutadanes, de vegades contraposats entre ells. I també generar una direcció política i estratègica que defineixi objectius a curt i llarg termini.